OPINIÓ

Crueltat i religió

Fins on estam capacitats per a suportar la crueltat?: la pregunta ens endinsa en les foscúries més espesses de l’ànima humana. Tenim notícia d’alguns actes, perpetrats per individus o per grups que actuaven en nom de l’estat, de la religió o d’altres conceptes de retòrica inflamable, que deixen fites per orientar-nos en el terreny de la iniquitat personal i col·lectiva. Estat Islàmic ens atordeix amb els seus missatges, en els quals ens diu, entre confuses coartades històriques i religioses, fins a quin punt la crueltat ja fa part del seu llenguatge habitual. Si per enviar un missatge a la Humanitat cremes viva una persona dins una gàbia, esdevens la imatge d’una brutalitat sense límits.

A Occident, hi ha una mentalitat benpensant que atribueix aquesta crueltat a la religió, alhora que dóna per suposada l’absència d’aquesta font de violència quan la crueltat l’exerceixen els nostres. Aquest segon supòsit, òbviament, trontolla quan Bush invoca Déu en emprendre una guerra que generava molta més crueltat en un sol dia que tots els casos que fins ara ens ha mostrat Estat Islàmic. També podem rastrejar incentius de caràcter religiós en alguns dels episodis més cruels de les guerres dels Balcans, Europa.

La qüestió a plantejar seria la capacitat de l’espècie per practicar la crueltat més enllà dels punts de no retorn. Qui ha degollat una persona, qui n’ha cremat una, viva, dins una gàbia, segurament hauria sofert una mutació moral que li obstaculitzaria l’encaix en una societat regida per valors humanístics. S’ha insistit molt en aquesta idea, sempre en relació als missatges d’Estat Islàmic, però si l’element decisiu per a desencadenar tanta salvatjada fos la religió, hauríem de pensar que els beneficis de la droga són també una religió, o que ho és el nacionalisme serbi?

La crueltat en dosis extremes marca en vermell tants de punts del mapa, tantes comunitats de cultures i religions diferents –la societat mexicana és profundament catòlica–, que no podem definir-la com a manifestació d’una religió determinada. Les tres grans religions monoteistes la practiquen ara mateix sense cap mena d’autocontrol: els integristes musulmans, molts d’estats de tradició cristiana, l’estat d’Israel... Que ho facin amb una dalla o amb canons és accessori.