Rares possibilitats tendreu en la vida de certificar que una figuera faci codonys o que els moixos es creuïn amb genetes. Cada cosa viva es desenvolupa amb una estratègia de complicitats genètiques i mediambientals que garanteixen o afavoreixen la pervivència. Així, en política, tothom té pare i mare (ideològicament, s'ha d'entendre), i els actes de cadascú són fruit d'una determinada cultura. Cert que el factor humà de vegades entela aquesta obvietat, però sol tractar-se d'episodis que són ofegats per la seva pròpia raresa. Com a molt, se'n podria fer un museu com el que fou de Llubí, el d'animals deformes.
En fi, no espereu que gent mancada de la cultura de la llibertat legisli a favor de la llibertat. Ans al contrari, la llibertat els és un concepte amb més perills que avantatges i, arribats a un cert extrem, poden fins i tot experimentar un cert plaer a aplicar la força repressora.
Les aclaparadores majories absolutes, de les quals és víctima també bona part dels que les possibilitaren, despleguen davant dels nostres ulls un dèficit significatiu de cultura de la llibertat. Des del codi de Ruiz Gallardón fins a la llei de seguretat de Fernández Díaz, aquest dèficit fa la impressió d'inflar-se cada dia. Però no és cosa d'aquests dos ministres, és un tret que els ve de sèrie i al qual molt pocs "populars" escapen -i de vegades només ho sembla: serveixi d'exemple el cas del mateix Gallardón, el progre del PP.
Bauzá & Cia haurien de ser diferents? Han dedicat més hores a restringir les llibertats -ara, la ridícula llei dita de símbols- que no a fomentar la cultura, per exemple. És clar que com es pot fomentar la cultura general i afeblir alhora la ja agonitzant cultura de la llibertat? O una cosa o l'altra: que no és vera, molt honorable?
