Hi ha persones que, per lluny que les sentim de nosaltres, sempre convé escoltar. En faria una llista a la qual no figurarien, per exemple, Marhuenda o Susana Díaz, però sí, també per exemple, Julio Anguita (vegeu ‘La màscara de Isidoro’, ‘El diario.es’) o Odón Elorza, per entendre’ns. Els primers són previsibles, avorrits, fòssils d’un pensament (?) esgotat en ell mateix. D’altres persones, en canvi, tot i que no en compartiu el discurs, sempre en podreu extreure materials que us ajudaran a entendre millor les coses, a esmolar o depurar el pensament. Tot això és d’una obvietat que no ens perdríem res si quedés esborrat per un error informàtic.
Odón Elorza, l’amic d’Ernest Lluch, és un polític que hem vist moltes vegades just al límit del que és correcte per als socialistes. (Altres vegades, no: com quan vaig anar a l’Ajuntament de Sant Sebastià, que ell presidia, i em vaig trobar amb les sales comunes de l’edifici plenes de bonsais cedits per Felipe González.) Ha fet costat, darrerament, a Pedro Sánchez, quan la patètica disjuntiva socialista consistia a decantar-se per Sánchez o Susana Díaz. Més val no triar per no haver de prendre, però un militant no es pot refugiar en aquest adagi. En fi, el més difícil i, alhora, el mal marcadament menor era Sánchez, que havia de perdre i que va guanyar. Al seu costat, Odón Elorza.
Ara les càmeres l’han enfocat i els micros l’han envoltat per difondre el seu pensament sobre la qüestió catalanoespanyola. De persones com ell, n’esperem paraules que il·luminin algun racó que havíem passat per alt o que expressin un compromís més definit que el de la majoria de persones, sobretot de les no catalanes. És igual en quin sentit s’adrecin les seves manifestacions: els demanem que no siguin trivials. I Odón Elorza haurà decebut a tort i a dret: ha demanat diàleg a les dues parts per tal de resoldre les seves diferències.
On ha viscut els darrers mesos el senyor Elorza? Potser a Tasmània? O, de tant d’acostar-se a Pedro Sánchez i mirar de fer-s’hi entenedor, ha deixat fora d’ús la part més activa del seu enteniment? Qui pot dialogar, avui? Qui ha pogut dialogar i s’hi ha negat fins ara? Admirat senyor Elorza: ja hem comptat tantes vegades les faves que hem copsat la fesomia de cadascuna d’elles.
