Que un milió de persones en manifestació política encenguin la llumeta dels seus telèfons mòbils quan se’n va la llum del sol eleva a alta categoria el simple testimoni d’un país. Per als que ho vérem per televisió (TV3 o la Sexta), la imatge ha passat per davant de quasi totes les que ens ha deixat el Procés català, que són moltes i de tots els sentits. “Com s’ho faran els diaris de Madrid per explicar aquesta imatge?”, em va preguntar un amic. La resposta era clara: “Se l’empassaran, faran com si no hagués ocorregut res que hi donàs lloc”.
I així va ser. No la varen reproduir –llevat dels poc i coratjosos diaris ‘on line’ que mantenen la dignitat del periodisme a la capital de l’estat–, varen fer ocultació del bessó de l’estat de coses a Catalunya, de l’ànim de la societat catalana respecte de l’empresonament i l’exili dels seus líders i dels seus governants. Una imatge d’una aital bellesa desmentia massa coses per oferir-la amb tota la seva lluminositat. També els desmentia a ells. Ara, cap d’aquests mitjans de comunicació que feren ocultació de la riada de claror, suma de la petita llum de cada ciutadà, reconeixeria mancances professionals ni ètiques en la seva actitud. Ni mentida, naturalment, per més que escatimar aquestes imatges indiqui una relació absolutament corrompuda amb la realitat.
És així com es crea el relat dels fets més enllà dels vulgars conceptes de veritat o falsedat. El compromís s’estableix amb el relat, no amb la realitat. I el relat és una versió dels fets dissenyada en despatxos ja abans que els fets es produeixin, i sempre supeditat a un conjunt d’interessos inconfessables almenys en la seva integritat. Aquest disseny determinarà quines parts de veritat es barregen amb quins rumors, quines mentides, quines especulacions o quins judicis d’intencions. El Gran Germà ha evolucionat cap a la figura del Gran Relator, més poderós que qualsevol govern –aquest només n’és una part– i més eficient que qualsevol forma de censura. I el més tòxic dels contaminants.
