Rajoy era candidat a president quan, ara fa deu anys, varen esclatar les bombes en una jornada batiada per a la història com 11M. Aquells fets el privaren d'obtenir l'objectiu, que tampoc no aconseguí a les eleccions de 2008. Hauria d'esperar la calamitosa eclosió de la crisi per guanyar la meta amb promeses que tocava saber que no compliria.La seva ocupació del poder podria ser considerada com una prova més del fracàs de la democràcia: és difícil entendre que obtengui el suport popular qui va mirar de treure profit polític de la teoria de la conspiració de l'emissora dels bisbes espanyols i el diari El Mundo. Però no estranya a ningú que aquest fet no tengui la consideració de fracàs del sistema: ja abans hauríem arribat a la mateixa conclusió quan les urnes no castigaren la gran mentida d'Aznar sobre la guerra contra l'Iraq.
No hem après que els fets han de tenir conseqüències. Això vol dir que desconeixem o obviam les aplicacions de la democràcia, cosa que la sotmet a riscos potencialment devastadors. Si no aprenem a passar comptes, succeeix que, a la nostra comunitat, per exemple, el partit probablement més corrupte és el més votat. O que la nostra mirada ja s'hagi avesat a l'esquelet d'aquest espant que havia de ser el Palau de Congressos –encara és un misteri tèrbol que empastifa més d'un partit polític. Mirem on mirem, tenim raons per concloure que som demòcrates passius, en tenim a bastament amb la queixa genèrica o amb el simple remuc tavernari.
Les urnes són per fer bugada, per neutralitzar els corruptes, els mentiders i els partits que els emparen. Ara fa deu anys, uns fets d'extrema gravetat haurien d'haver foragitat de la política una bona sèrie de noms. I aquí els teniu, com un insult a la dignitat humana.
