En situacions impossibles d’entendre per manca de dades, hi havia d’haver alguna raó que desconeixíem però que, en principi, teníem la ingenuïtat de creure d’allò més lògica. Així hem viscut durant uns anys, ja en democràcia, els misteris de la informació. Ara, després d’escoltar enregistraments de l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz; o de seguir comportaments policials d’alguna jerarquia de pes; o aclaparats per sentències judicials que els catedràtics de dret en la matèria han arribat a titllar de prevaricació –i que no hagi passat res–, ara hem perdut la innocència i, en cas de mancança de dades a una informació policial o judicial, els automatismes no ens menen a creure en una explicació que potser convé mantenir oculta pel bé comú.
Mai no entendrem la lògica que empara la relació de les forces de seguretat i de les instàncies judicials amb la informació. Sabem que no forçosament l’hem de considerar justa, però això no ens ajuda a entendre-la. Podem sospitar que els mecanismes permeten amagar el que hauria de ser públic o publicar allò que, per decisió judicial, hauria de ser secret. Els secrets del sumari, ho hem vist tantes vegades, ragen informació a cor què vols, i tampoc no podem creure que sigui sempre per accident.
Fa uns dies que una càrnica passeja les seves males pràctiques pels titulars, tot i que no tant com, a judici de servidor, li correspondria. Si és cert tot allò que ens han dit els mèdia, la qüestió és d’una gravetat immediata i a llarg termini, tant si la projectam cap al passat com hi ho feim cap al futur. Quines brutors haurem menjat, quines porqueries hauran menjat els nostres escolars, encara que no s’hagin presentat casos de mals de panxa col·lectius i remarcables? És estrany que en aquesta ocasió no s’hagin esqueixat la roba aquells que ho posen tot en relació amb el turisme. “I això en un país turístic!”, se solen escandalitzar, com si la nostra salut fos un afer purament accessori. El crit no s’ha deixat sentir, o no s’ha sentit gaire, precisament quan potser era més oportú.
A hores d’ara, els diaris no ens han dit de quina càrnica es tracta. Com a treballador del sector (dels diaris, no de la carn), ara em toca sentir-me avergonyit per aquesta gravíssima mancança informativa. I m’hi sent.
