OPINIÓ

D’on surten els materials per a ‘lo nostro’

La televisió ha salvat grans esdeveniments esportius. Els primers a beneficiar-se’n probablement foren les competicions ciclistes de llarg recorregut, el 'tour' de França, el 'giro' d’Itàlia i la 'vuelta' d’Espanya. També és cert que la televisió quasi els va arribar a eliminar, perquè abans de ser un estri tan present a les nostres cases, moltíssima gent seguia aquestes grans curses per la ràdio i pels diaris, amb una passió inflamable i un patriotisme induït amb eficàcia. Més endavant, el ciclisme va perdre fervors públics, fins que la televisió va ajudar a reeditar-los, o potser a despertar-ne de nous.

Haureu observat que les càmeres ens mostren comportaments, sobretot del públic, però també dels organitzadors i dels ciclistes, que vénen clarament condicionats, fins i tot determinats, per la presència mateixa de les càmeres. En qualsevol fi d’etapa, en la coronació d’un cim, sempre hi ha gestos adreçats a les càmeres, de part de gent que vol enviar un missatge al món o que, simplement, lluita pel que creuen que és el seu instant de glòria, almenys entre els seus coneguts. De vegades hi tenen gràcia, però normalment les persones que fan coses per sortir sense motiu justificable a la televisió solen ser persones privades de gràcia (això és una opinió personal que no sé si alguna estadística podria confirmar o desmentir).

En qualsevol cas, aquests comportaments els detectam, sobretot, en festes populars, que serien ben diferents si els organitzadors i els participants no comptassin amb la possibilitat de la presència de les càmeres. En general, i és ben curiós, les càmeres contribueixen a mantenir les tradicions en un rígid pintoresquisme que les fossilitza, ja que sembla que la majoria de participants volen mostrar una fidelitat a les formes que dificulta la vitalitat d’aquestes tradicions. Amb gran encert i sentit comú, Joan Brossa va dir que la tradició es conserva si es renova. En cas contrari, mor entre tediosos deliris antropològics.

No podem mirar les coses sense transformar-les. Una manera de fer-ho és fixar-les en un no-temps per impedir que es renovin. Moltes tradicions suren en aquest espai sense límits del no-temps, que és on acudeixen José Ramón Bauzá i els seus a cercar materials de primera qualitat per construir ‘lo nostro’.