Dues amigues que ho compartien tot, començant pels somnis: així va ser des que els pares de n’Aina anaren a viure al costat d’on vivien els de na Júlia. S’estimaven tant, de petites, que els pares d’una i els de l’altra feren un portalet a la paret que separava els dos jardins, perquè a les nines els pegaven uns atacs d’enyorança que requerien el contacte immediat. Tot el repertori de jocs de la infantesa i de la pubertat va desfilar per aquestes etapes de la vida de les dues veïnadetes, cadascuna amb el cap ple d’un futur que no tenia on assentar-se si no era en el de l’altra. El futur existia perquè era el mateix per a les dues, podien estimar perquè s’estimaven, una sintonia espontània els junyia el riure.
No podien saber que els més grans amors d’adolescència els poden arruïnar les requisitòries d’amors mediocres. Però en sentir les envestides de les primeres fúries en els seus cossos, aquella amistat que les havia fetes com eren començà a presentar alguns cruis que no volien mirar per no veure que s’obrien lentament. Eren com aquests cops que rebem a dins quan els esperàvem de fora. I tots tenien la mateixa procedència, el desordre que s’establia als seus cors amb la maduració de l’adolescència. Més endavant, afeblits els llaços indestructibles que havien de conformar les seves vides, els recels i les suspicàcies –el llampec de la malfiança– començaren a corrompre el teixit vital sobre l qual s’havia d’escriure el futur. L’amor i les seves frisances.
Quin sarcasme, pensà cadascuna pel seu costat, que ara no vulguem compartir allò que més estimam. N’Arnau se n’adonà des del primer encontre i va saber recollir els peculiars fruits eròtics de la situació, fins que n’Aina avui i na Júlia demà l’instaren a la tria excloent, dràstica, definitiva. N’Arnau a n’Aina: “Només t’estim a tu, na Júlia és un entreteniment”. N’Arnau a na Júlia: “A tu t’estim. N’Aina és un passatemps”. Però elles desconfiaren d’una explicació tan simple. Restauraren per una tarda el clima de la infantesa i decidiren deixar-lo alhora. I així varen viure quaranta anys, fins ahir, quan n’Arnau va fer un infart letal en braços de n’Aina, i na Júlia va poder celebrar que no li hagués tocat a ella, que sempre el menava a la boca arravatada d’aquest volcà tumultuós.
