Per ventura és una opinió no suficientment fonamentada, però les possibilitats que les eleccions catalanes de demà no obrin camí cap a les arrels del problema són, al meu parer, predominants. Aquest meu parer és tan consistent en els objectius com voluble en els resultats, de manera que no hi fiaria més del que esper d’una pinzellada ambiental. Però les mescles de les expectatives ‘urnàries’ no ofereixen cap panorama des del qual es pugui proclamar la superació del problema. Bé, la història ens ensenya, si és que li volem reconèixer una unça de mestratge, que hi ha problemes que no se solucionen mai del tot; fins i tot n’hi ha amb obstinada tendència a empitjorar.
La qüestió catalana no és d’ara. Després de bombardejar Barcelona el 1842 sense mirar-s’hi massa, el general Espartero encara va immortalitzar una forma de veure el problema: era convenient bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Una divisa de tal contundència no s’improvisa: ve de molt enrere i es projecta amb voluntat inequívoca de futur. Una versió actual l’ha servida Josep Borrell –es pot ser català i hooligan anticatalanista alhora-: “Abans de cosir les ferides cal desinfectar-les”. Etc.
Aquests darrers anys, Mariano Rajoy ha vist créixer l’independentisme amb molta menys atenció que la que dedicava Felipe Gonzalez als seus bonsais. Les coses s’enverinaven (s’infectaven) i ningú posava taula al diàleg, a la negociació, fins que la meitat +- 1 dels catalans s’independitzaren mentalment i niaren el somni de formalitzar aquesta situació. La resposta, l’1 d’octubre, els empresonaments, els desterraments, el 155 i la convocatòria electoral per a demà.
Estranya que unes eleccions convocades enmig d’un galimaties tan grotesc com sòrdid siguin presentades com la solució del problema, alhora que s’adverteix la població que determinats resultats poden dur aparellades la continuïtat i fins i tot la intensificació del càstig dels poders de la metròpoli. S’ha de ser intensament esparterista per presentar aquestes eleccions com un procediment democràtic per a l’obtenció de la normalitat a Catalunya. Però el que hem vist des de l’1 d’octubre i fins ara ha posat molt de call a la innocència i la credulitat de molts de catalans. ‘Molts’, quants? Ho sabrem demà. Coincidiran en nombre amb aquells que hauran votat amb el nas tapat per sortir en vida d’aquest episodi d’insuportable contaminació radioactiva. No queda ni el conhort de pensar que les coses ja no poden anar a pitjor.
