05/07/2013

Encara la ressaca del concert

3 min

En l'article d'Esther Giménez-Salinas (ARA, 3 de juliol), l'autora hi exposava de passada una queixa molt raonable referida al Concert per la Llibertat de dissabte passat. Es preguntava per l'absència de Joan Manuel Serrat en el programa de cançons -i ho relacionava amb la necessitat que el projecte nacional català impliqui amples majories i diverses sensibilitats-. Esther Giménez-Salinas recorda que tota una generació ha crescut amb algunes melodies d'aquest cantant, és a dir, que fa part de la història sentimental de molts de catalans. Per aquesta raó creu que Serrat hi hauria d'haver estat present -en persona o mitjançant la seva música-. Per entendre la seva absència, apunta a la possibilitat que la gent l'associï al PSC.

Tot pot ser, però així, d'entrada, sembla una explicació no gaire plausible. Cert que el PSC juga a conillons amb Catalunya -i amb Espanya- i ofereix una imatge d'inestabilitat emocional que estranyament no ha merescut l'atenció dels psicòlegs. Però silenciar Serrat basant-se en una possible associació del cantant amb aquest partit sembla una mica agafat pels pèls. Així i tot: passen coses tan estranyes, en aquest món, que convé pensar-s'ho bé, abans de posar la mà al foc pel que sigui.

No crec que el concert de dissabte passat pretengués recollir una part significativa de la cançó des d'un punt de vista artístic ni sociològic: en aquest cas, algunes absències i algunes presències patirien una severa manca de justificació. Per exemple, l'acte hauria d'haver donat molt de camp a Raimon, sens dubte el cantant que més ha treballat les consciències d'unes quantes generacions -que hem crescut amb les seves cançons-. La magnífica interpretació d' Al vent feta per Pau Alabajos i Cesk Freixas -" El sabor de lo que es / igual y un poco distinto ", que diu Borges- no hauria fet justícia a la figura de l'artista de Xàtiva. Hauríem demanat alguna presència d'Ovidi Montllor... Però l'eix central era un altre, tan eficaç com discutible -és així que el concert va tenir un final agònic, feixuc, desficiós, amb l'entusiasme ja molt esboldregat per la fatiga i un cert avorriment: és el perill que té no mesurar els temps quan hom predica incansablement als conversos.

Però seria d'una roïnesa imperdonable no reconèixer els mèrits de l'organització, que són molts i en bona part remarcables. Jo em permet de cercar ossos en el lleu, ser exigent perquè ni el concert, ni els organitzadors ni els artistes van mancats de lloances: se'ls ha reconegut la feina, consistent, sobretot, a fer créixer i mantenir la passió nacional des del Camp Nou vers el món. I si ho aconseguiren en una part significativa de la durada total del concert, què més se'ls podia demanar?

Tot cercant ossos en el lleu, idò, podríem preguntar-nos si l'experiència dels assistents al concert -al Camp Nou o davant la televisió- registra, ara ja, a sis dies vista, alguna transformació respecte de la qüestió o si, simplement, les seves conviccions són exactament les que professaven abans del concert. D'una representació teatral, d'un concert, d'un ballet, hi ha espectadors que asseguren haver-ne sortit transformats. En aquest supòsit, no seria sobrer apuntar que la reiteració en una mateixa catarsi posa en perill la seva intensitat emocional.

El parlament de Muriel Casals, mesurat i tanmateix brillant, anava més enllà de la reiteració, però no estic segur que aquest avanç impregnàs la concepció general del concert ni el conjunt dels continguts. Diríem que no s'apreciaven indicis que l'atmosfera de l'acte hagués pujat algun grau respecte de, per exemple, l'11 de setembre passat. Ja sabem que no és el mateix, naturalment, però alguna part de l'essència de tot plegat sí que els és comuna.

És ben segur que als capdavanters de la plataforma, la gent de l'Òmnium, etc., no els passa per alt la necessitat de nodrir conceptualment aquesta onada de passions per la causa. Un missatge a les multituds ha de créixer en continguts susceptibles d'ampliar l'abast de la reflexió i la seva qualitat. Altrament pot conduir a una autocomplaença alentidora -i finalment descoratjadora-, enemiga mortal de l'autocrítica.

Hom podria pensar que el creixement de l'independentisme està garantit per un govern com el de Rajoy i per una oposició a Catalunya com la que encapçala Sánchez-Camacho. Els màrtirs eren germen de cristians, ens deien els clergues d'un temps. El martiri quotidià, insistent, pesat, a què el PP -i no sols el PP- sotmet els catalans -i no sols els catalans-, efectivament fruita en l'increment de l'independentisme. Però ni en això convé fiar-se'n. És una ajuda involuntària, no una garantia. Qualsevol projecte transitable de país se sustenta en les idees i en la centralitat social de la cultura: i, sense la cultura, existiria Catalunya?

stats