Màrqueting vacacional. Qualsevol editor us dirà que el llibre curt -diguem-ne breu- llançat al mercat l'estiu està condemnat a no deixar empremta ni als prestatges de les llibreries de segona mà: és la primera víctima de l'estiu. La segona, el llibre d'una certa densitat literària i/o de pensament, és a dir, el llibre que requereix del lector una major atenció i continuïtat en la lectura. I quan podem dedicar més temps sense interrupcions a un llibre, si no durant les vacances? Les vacances han creat la seva pròpia línia de productes, també editorials: els llibres que demanen han de ser gruixats i lleugers.
Suspicàcies. La celeritat amb què alts càrrecs de l'extinta UM han ingressat a la presó contrasta amb la morositat amb què s'acompleixen expectatives semblants que afectarien alts càrrecs del no gens extint PP. Aquest fet deu tenir un enfilall de raons jurídiques, incapaces, totes elles, de diluir les suspicàcies d'una part de la població; però susceptibles d'atiar més encara la joiosa ràbia d'aquells que proclamen l'equivalència del que han robat uns i altres. Més o menys: quan entren a la presó antics dirigents d'UM, mira'ls, corruptes, lladres! Quan els seus són condemnats, pertot hi ha de tot -o tots són iguals.
El temps recuperat. Pas una estona en un cafè que durant molts d'anys va ser un del meus preferits a Barcelona, el Navarra, passeig de Gràcia amb Casp. Quan va tancar, ja ho havien fet l'Oro del Rhin, la Granja Rosa, el Términus, la Luna... Els cafès de la teva joventut no estan mai segurs en països o ciutats assotats pel turisme. Quan resisteixen, esdevenen elements de continuïtat -de permanència- d'un alt valor cívic. El Navarra es convertí en un burger (crec que King). Ara, ha recuperat l'essència, torna a ser un cafè, i, així, ens confirma una part de la nostra vida, que s'havia arnat per manca de referent. És tan insòlita la recuperació que cada vegada que vaig a Barcelona guard una hora per fruir d'allò que fou i compartir-ho amb amics que també hi eren.
Sociologia versus art. Una de les conseqüències del segrest de l'art pel mercat de l'art és la consolidació del perfil de l'artista que ha d'ocupar grans espais institucionals. A part d'altres consideracions -la, diguem-ne, qualitat artística ocupa un lloc no gaire rellevant-, resulta que aquestes exposicions costen molts de doblers i és menester amortitzar-les en visitants -que, abans de veure l'obra, veuran les marques que l'esponsoritzen. Per tant, l'artista aspirant a estrella ha d'atreure tumultuosament els mitjans de comunicació i han de generar glamur suficient per satisfer les exigències de les jets de cada lloc i de cada moment. El fenomen toca interessar els sociòlegs, però potser que no resulti gaire útil als historiadors de l'art.
