Escapar-se del paradís
Adam i Eva no han pogut sobreviure al paradís. Era un paradís artificial, posat, com tot en aquest país, al servei del turisme, però en deien paradís dels animals perquè aquestes bestioles no s’havien d’afanyar per guanyar-se el pa de cada dia. No eren, només, ximpanzés, zebres o estruços, sinó ximpanzés, zebres i estruços que feien de ximpanzés, de zebres o d’estruços: l’activitat turística desnaturalitza el país i tot quant hi batega per convertir-ho en una representació al servei del turista, de les seves limitacions de temps, d’espai i de cartera. En una antiga alqueria mallorquina, s’hi representa la vida d’“altre temps”, la vida dels padrins i dels repadrins dels mallorquins actuals, de manera que un determinat nombre d’illencs o d’immigrants deixen de ser el que són per representar els avantpassats durant les visites turístiques a l’alqueria. I així tendeix a anar tot de cap a la inexorable dissolució general del país, en un procés de transformació que Adam i Eva ens han revelat molt més avançat del que podria semblar a primer cop d’ull.
Adam i Eva eren una parella de ximpanzés tancats en una mena de zoo recreatiu anunciat com a safari, a l’antiga possessió de sa Coma. Per les raons que no haurien d’esdevenir negligibles, aquests dos animals s’estimaren més aventurar-se en cerca de la llibertat que no resignar-se al seu estat d’atractiu turístic; i un bon dia saltaren el tancat del paradís. No comptaven que tants d’anys d’exposició a la mirada del turista i de recompensa els havien erosionat les habilitats innates per a la supervivència. Tampoc no tingueren en compte que, fora del seu paradís, serien enemics públics.
Se n’organitzà, per tant, la caça, el safari de bon de veres, i Eva en fou la primera víctima: morí per arma de foc, sense el més mínim ressò hemingwayià de grandesa brutal. Adam restà uns dies amagat per la contrada, la seva cerca era un afer inajornable, i totes les urgències se centraren un parell de dies en la seva captura. L’animal va aparèixer, finalment, ofegat en una bassa de depuradora. Si no fos veritat, l’autor de la versió oficial no hauria pogut imaginar una fi més eloqüent ni amb una major capacitat simbòlica. (En qualsevol cas, una devastada sordidesa amara tot l’episodi i ens fa pensar en un Sam Spade o un Philip Marlowe especialment tristos.)
En realitat, tot plegat parla de la incapacitat general d’organitzar una colònia turística. Si resseguíem aquesta organització des dels seus inicis, fa un segle i poc més, ens tornaríem a trobar amb el somni d’un paradís construït -a partir d’una matèria prima de qualitat inigualable- amb l’ànsia de compartir-lo amb els visitants, de manera que fos un lloc de trobada i d’intercanvi, que lentament se sotmetria al principi dels vasos comunicants: així, el petit país insular faria un salt qualitatiu vers la modernitat, inauguraria un temps de progrés en una illa que reunia moltes condicions per ser un veritable paradís: així ho havia pronosticat, per exemple, George Sand, tan incòmoda amb els mallorquins, que ella i Chopin no podien deixar de veure com a moneiots -“l’illa dels moneiots”, en deien entre ells-. Entre aquell paradís i el paradís del qual s’escaparen dies enrere Adam i Eva, hi ha una llarga història d’ineptituds i d’excessos, de cobdícia, d’ignorància frenètica i de saqueig com a única forma de relació amb el país.
Posat per voluntat pròpia als peus dels subministradors de turistes, a aquest país se li demana que sàpiga mantenir els serveis generals, la seguretat i el confort dels visitants. A canvi de tants diners com arriben a les butxaques de tan pocs, aquests requeriments podrien ser perfectament atesos, fins i tot amb decòrum i sense servilisme. Però el servilisme elimina el decòrum, sense el qual tot tendeix a la degradació. Així, els turistes alemanys de la platja de Palma s’han de defensar, en un sentit molt físic de la paraula, contra venedors ambulants i massatgistes. En aquesta mateixa zona, negocis de prostitució han florit amb la molt probable complicitat retribuïda -també en espècie- de policies locals. D’altra banda, amb les temperatures suaus arribaren els tòrrids esbarjos de Magaluf i s’ha esfumat qualsevol sensació d’ordre en un futur més o menys pròxim.
Ara, les proclames en favor d’un turisme de qualitat i de la desestacionalització continuen arribant als mitjans de comunicació per boca d’uns governants que, en aquest negoci, s’han posat, majorals a la finca dels senyors, al servei dels grans empresaris.
