CORRENTIA
Opinió 15/09/2018

Escrupoloses, rectes i laxes

Guillem Frontera
2 min

El panorama polític espanyol torna a estar ple, fa ja mesos, de consciències tranquil·les. Res en contra d’aquest estat de la consciència, però l’estadística no ens ajuda a donar massa crèdit a la seva declaració pública. La immensa majoria de personatges públics que han hagut d’acotar el cap davant de la llei havien dit, al principi de tot, que tenien la consciència tranquil·la. Potser una de les persones que recentment hi va insistir més és Cristina Cifuentes, que tenia tan bons mestres. Se sospita que aquesta declaració pública s’inclou en les avaluacions dels màsters de la Universidad Rey Juan Carlos. Tots els que n’hi han cursat algun poden tenir la consciència tranquil·la, però no per les mateixes raons.

Al nostre entorn més proper, els corruptes, els mentiders, els lladres i altres models socials d’aquesta mena també tenien la consciència tranquil·la. Molts, de fet, encara la hi tenen, per més que hagin estat condemnats pels jutges o perquè el comú de la gent manté certeses morals de pedra picada. Potser algun bon misser ja deu haver pensat a recomanar als seus representats del gremi al·ludit que no facin públic l’estat d’allò que, com l’honor de Lope de Vega, és patrimoni de l’ànima –perquè l’ànima és de Déu i no dels homes. A més, a qui li importa que vostè tengui la consciència tranquil·la?

No és vera que la consciència et retregui els pecats fins al teu darrer alè. O no sempre és vera. No ho és quasi mai. Les consciències escrupoloses ja fan part del passat o sobreviuen tan sols en les ànimes pansides d’algunes beates desvariejants. De la recta, què en diríem, si no és que les darreres notícies que en teníem parlaven d’una espècie en extinció? I aquestes dues serien les que, com una cascada la primera i com un corc a l’orella la segona, ja et farien purgar la pena en vida.

La consciència laxa és, sens dubte, la més corrent. Hi ha distints graus de laxitud, però ara no ho escatirem. Es tracta, simplement, d’avisar aquells que no s’hi haguessin fixat: el temps de la mentida s’apama i s’analitza pel nombre de consciències tranquil·les que així es presenten davant el públic i pel decalatge entre aquesta declaració i l’avaluació política i jurídica dels fets. Hi ha hagut temps pitjors, és clar, però també molts de millors.

stats