CORRENTIA
Opinió 26/01/2019

Estavellant-nos contra el futur

Guillem Frontera
2 min

Ja em perdonaran els militants més organicistes de Podem, però des de sempre m’ha caigut millor Íñigo Errejón que Pablo Iglesias, perquè aquest anava tallant, a la seva vora, alguns caps d’entre els que despertaven més confiança en la ciutadania. No voldria, ni de molt, fer la farina blana als filofeixistes de la dreta espanyola, que han creat entorn d’Iglesias un escenari d’abjecta ficció àmpliament difós pels mèdia de cada casa. Però les baixes fan pensar en un dirigent més pendent de concentrar poder que no de sumar idees, iniciatives i visions de la situació política i social. El nou esqueix de Podem és una petita –o gran, encara no ho sabem– tragèdia per a l’esquerra espanyola, condemnada des d’abans de la seva existència a l’autodestrucció.

No és el millor temps per al desbordament dels egos de l’esquerra, ara que comencen a aparèixer en el panorama indicis de rebel·lió contra un sistema incapaç de moderar les seves apetències. Quan deim ‘sistema’, de vegades sembla com si ens referíssim a una maquinària en la constitució i el funcionament de la qual participam tots plegats a partir d’uns acords ben admesos i ben signats. Hi ha hagut etapes breus, en la història recent, en què el sistema entès d’aquesta manera oferia una certa versemblança als més ingenus i als més resignats, però a hores d’ara només els que no viuen en aquest món poden caure en aquest error. El sistema és una maquinària construïda, manejada i constantment renovada pels poderosos, els que s’han excedit en l’acaparament de privilegis. La resposta i les contradiccions sorgeixen arreu, sovint induïdes per mostres atroces de manca de sensibilitat, com la dels que ara mateix donen suport al cop d’estat a Veneçuela per si poden obtenir el que diuen que obtingueren alguns militants conspicus de Podem: diners, doblers, pasta. O com la de Fernández Ordóñez, que justifica el robatori al poble per mantenir els bancs, ja que, per a l’exgovernador del Banc d’Espanya, 40.000 milions d’euros són una “peladilla”.

Enmig de tot, no és difícil imaginar el bondadós déu Karl Marx recordant-nos: “Jo ja us ho deia”... Per què aquest moment ens aplega amb un centreesquerra girant cap a la dreta i una esquerra tan anèmica i caïnita?

Potser no hi ha cap altra manera d’estavellar-nos contra el futur.

stats