Facinerosos

Relacionar dues infàmies com el robatori a través de les targetes negres de Caja Madrid/Bankia i la tragèdia de l’ebola al Carlos III, de Madrid, pot semblar una intolerable i demagògica mescla d’ous amb caragols. Però si cercam un marc comú als dos casos –i a tants d’altres com sorgeixen a la capital de l’Estat-, no ens costarà gaire de trobar-lo.

I és que Madrid concentra tant de poder polític i econòmic, que les males pràctiques en general (des de Gürtel fins a les furtives caceres de Joan Carles I, passant per la privatització de la sanitat o les requalificacions del Reial Madrid) assoleixen un gruix impensable en una capital de províncies. A Madrid, tot és immensament més gros: també els pressupostos i les corrupcions.

Les targetes negres marquen la temperatura de la capital: s’expliquen en un context d’assalt continuat als eraris –d’aquest assalt, en fan part els sous de les classes dominants. Persones de les quals hauríeu dit de tot, llevat que són lladres, participen d’operacions que llasten obstinadament l’economia i l’ànim de la població. Aquestes pràctiques estableixen hàbits d’impunitat que s’expandeixen a altres àmbits. És el sentiment d’impunitat el que permet que es posin altes responsabilitats en mans de persones incapaces. Ja no serà fulminantment expulsat del govern autonòmic i del PP el conseller de Sanitat de la comunitat madrilenya que va acusar públicament la infermera Teresa Romero d’haver mentit (Obama saludava la infermera de Dallas com una heroïna.)

En un escenari tan contaminat, Rodrigo Rato empra targetes negres encara que cobra uns sous que treuen el singlot. I ho patim tots, però les classes populars madrilenyes han de compartir diàriament l’aire amb aquests elements tòxics –facinerosos de la pitjor espècie.