OPINIÓ

Felip VI i el jutge Llarena

Avui, 18 de juliol, podríem pensar en moltes coses que són conseqüència d’aquesta data i que els anys han arrossegat fins ara mateix. La relació de situacions, normes, injustícies que provenen d’aquell dia abasten una bona part del que podríem anomenar la ignomínia general. La mateixa Constitució fou vigilada, en el seu naixement, pels hereus del 18-VII, i d’aquí se’n poden extreure dues valoracions: fou un miracle que pogués redactar-se en aquella Espanya encara estibada de sublevats, o aquells pactes hipotequen el progrés i les llibertats i enrobusteixen la dreta dura.

Les arrels de la monarquia s’endinsen fins aquell 18-VII, ja que Franco en va ser el pare i el tutor, i Juan Carlos I no va deixar d’elogiar el general com un gran home d’estat. El seu successor s’ha comportat fins ara amb l’autoritarisme casernari que encara sobreviu als nostres dies.

És ara, potser, i sota aquesta llum, que hauríem de contemplar la vinculació de Felip VI amb el desfasament entre la filosofia jurídica espanyola i l’europea (Alemanya, Bèlgica i els països on són a punt d’emetre’s sentències sobre els polítics catalans exiliats), ja que ell es va posicionar clarament del costat d’aquells que ara Europa contradiu dràsticament. El seu famós discurs és la clau de volta del relat que l’estat ha construït sobre els fets de Catalunya, de manera que ara hauria de ser el primer a demanar perdó a tanta de gent com va ofendre amb les seves paraules, les seves advertències i amenaces. Felip VI es va posicionar en la línia del jutge Llarena i va fer les mateixes acusacions als enjudiciats: tota una mostra d’un tarannà humà i polític , completada pel seu silenci quan els tribunals europeus el desautoritzen. Qui parlava d’una monarquia moderna?

Etiquetes