OPINIÓ
Opinió 26/12/2017

Felip VI a la seva cambra asèptica

Guillem Frontera
2 min

No sé quines innocentades apareixeran demà als diaris ni si, en temps de xarxes socials, el dia dels innocents encara té sentit, perquè ara sembla que el celebrem cada dia. Sigui com sigui, el lector normal ja està avisat que qualsevol titular que pretengui millorar la imatge de Felip VI serà una innocentada.

Aquest home no ha trobat el seu lloc, ni l’argument ni el to per ser percebut com algú suficientment preparat per fer-nos oblidar que no l’ha votat ningú, ço és: ningú no l’ha anat a cercar, ningú no sent la necessitat de la seva autoritat, excepte els poders reals d’Espanya quan troben que els seus abusos de poder i la seva cobdícia quedarien millor amb un detall ornamental. Encara no sabem per què resulta ornamental una corona que el dictador Franco Bahamonde va lliurar a Juan Carlos I com l’hauria poguda entregar a Alfons de Borbó, com diuen alguns que va estar a punt de fer –però ja era massa tard. En fi, quan Felip VI s’adreça als seus conciutadans, n’hi ha una bona part que es pregunten que què punyeta els explica i en nom de què. Aquest sentiment de desafecte s’amplia ferm a Catalunya, i prou que hi ha contribuït ell mateix, sobretot amb aquell discurs que recuperà el llenguatge de la ultradreta espanyola, “no nos temblará el pulso”, o una cosa així.

Arran de les darreres eleccions catalanes prenadalenques, hi havia una certa curiositat per saber què diria l’actual hoste de La Zarzuela. Alguns copsaren un canvi de to en el seu discurs nadalenc, però així, en general, el país ara mateix deu tenir sospites que el regne d’Espanya té possessions fora de la nostra galàxia i que el discurs hi anava dirigit: allà, tan enfora, no deuen saber que hi ha hagut eleccions i, per tant, el rei no estava obligat a comentar-ho. I, sobretot, a les llunyanies siderals no deuen saber que el gran problema no és el conflicte entre catalans, sinó l’encabiment i l’encaix, si és el cas, de Catalunya a l’estat espanyol. Per tant, quan el monarca demana que els catalans es respectin entre ells, els habitants inexistents de més enllà de la galàxia no s’estranyaran que no hi hagi cap referència a la manca de respecte cap als catalans per part del govern espanyol i dels seus mitjans repressius.

El monarca viu massa prop dels capitosts polítics i dels poders fàctics de l’estat. I la música que aquests li fan arribar és la banda sonora d’algun conte infantil ensucrat. A posta quan, en un acte de condemna del terrorisme a Barcelona, sent el poble que el rebutja amb una lulea escarnidora, no entén res i, després, les coses van com van: reacciona renyant els desafectes des d’una autoritat que no li reconeixen. I els amenaça. No pot ser rei de tothom qui no viu totes les realitats i és sord a tantes músiques.

stats