La fesomia de les ciutats està condemnada a canviar, i sempre deu haver estat així. Però fins fa una quarantena llarga d’anys, la ciutat des del carrer era un llibre que et contava històries reals i un escenari que t’acollia i t’acompanyaria tota la vida. Les coses –les façanes, les marques, els reclams de les botigues– tenien la voluntat de perdurar, serien on eren quan tu ja no hi fossis. Les botigues, els cafès, els cinemes, el terra de les places i els seus bancs, els seus arbres, les seves ombres i la banda sonora que tot ho embolcallava, eren una part indissoluble de les nostres vides. Fins i tot, més que un llibre d’història de la ciutat, els carrers eren un palimpsest que insinuava bellumes de l’abans d’ara, i del qual més coses s’entenien com més intensa era la vinculació del ciutadà amb l’escenari urbà. Per a nosaltres, de joves, era impensable la desaparició de comerços com El Japón en los Ángeles, La fuerza del destino o el cinema Actualidades, els Saldos Rosselló o, per fer menció d’un cas sagnantment recent, el bar Cristal.
Aquests comerços, en general petits comerços, eren un GPS sentimental i ben pràctic, que ens guiava per la ciutat. Els seus mostradors, petitons en general, ens informaven de les modes –de variació més raonable, més lenta– en roba i sabates, de les novetats discogràfiques, de les escasses aparicions de llibres amb la tinta fresca; o ens obrien la gola d’un pastís o d’una ensaïmada mullada en xocolata calenta. Tot plegat constituïa el gran element de continuïtat d’una petita ciutat i de la seva gent, i les coses tenien la perdurabilitat suficient com perquè ens n’amaràssim en un degoteig perseverant, indulgent, amigable.
Qui hauria pensat que “allò” tendria la força dels tsunamis, capaç d’esmicolar la memòria a trossos, primer lentament i més tard amb la ràbia desfermada del capitalisme més voraç, més cobdiciós i sanguinari? No hauríem pensat mai que el destí, la façana i els productes despatxats en els trenta metres quadrats d’aquesta merceria serien una decisió presa a mils de kilòmetres d’aquí, per gent que ni sap qui som ni li importa.
Els itineraris per la ciutat tenien les seves grans fites: podien ser la decoració d’un mostrador, les lletres d’un cartell o el dibuix que les acompanyava, podia ser, sobretot, el producte. Una d’aquestes fites, en un itinerari tan sovintejat com la Travessia Comercial, era la jugueteria La Industrial, aquells mostradors per a totes les edats, ja que les joguines que s’hi mostraven eren present per als nins i memòria per als grans. Allà, s’hi respiraven sempre la il·lusió i la nostàlgia en un mateix grup familiar, i encara ara és així. I que ho sigui molts d’anys.
Però una de les propietàries, Concepció Aguiló, ahir deia a Ultima Hora que no dóna més de 10 o 15 anys de vida a aquests petits comerços. Deia allò que tots sabem però volem evitar en els nostres pensaments. Certeses que ens causen malestar, per això les arruixam. I no val dir que, un cop mort, es fiquin la ciutat per on els càpiga, perquè la ciutat som nosaltres i encara ho continuarem sent una mica quan ja ens hagin cantat els rèquiems preceptius. Però no sabem com aturar-ho, perquè encara no hem assolit aquell replà de la civilització des d’on es veu un panorama no tan dependent dels doblers com ara ens pensam.
