EscriptorCosta de creure que a Espanya hi hagi un estat digne d’un mínim respecte. Quan no són policies patriòtiques, són desfalcs d’un partit al partit –els bancs s’atraquen des de dins–, ministres que condecoren marededéus, un comissari (Villarejo) que apareix a totes les salses, corrupció a Andalusia i a Catalunya, a València, a les Balears; o són jutges que demostren amb les seves sentències que Joan Carles I hauria pogut afinar millor quan va dir que tots els espanyols són iguals davant la llei. I maletins, i querides i advocats, i alauites, Panamà, Suissa. I què passa quan una dona cobra milions a canvi de serveis de la màxima intimitat: deixa de ser el que és una dona que cobra 100 euros? I els compi-yoguis de la reina Letízia, caceres d’elefants –abans, d’ossos a Bulgària-, trens a la Meca, empresaris espanyols molt atents a les comissions, siguin per grans obres públiques a Aràbia o al mapa de la península Ibèrica. Felip VI que era beneficiari d’unes fundacions... o no? I els alcavots reials de l’empresariat i la high society mallorquins més callats que ni xerraires, perquè els en passà cada una... I la venda d’armes i de naus de guerra a països en guerra...
Vaja, això és l’Estat? Espanya presumeix de tenir l’estat més antic d’Europa, falsedat instal·lada en la superstició nacional gràcies a la insistència de polítics políticament analfabets, que confonen nació i estat. Sigui quin sigui el lloc de l’Estat en el hit parade de l’antiguitat europea, és un estat infestat, sobretot, d’injustícia, alterats per alçaments, pronunciamientos, guerres civils. I, per damunt de tot, l’artefacte en qüestió s’ha d’emprar sobretot de tapar vergonyes d’uns i altres, per cavar fosses on enterrar-hi en calç viva històries de la Història. Com podem sentir nostre, o simplement a prop, un estat tan barroer, tan brutinyós, tan pudent, retòric i ineficient? Qui pot sentir-se bé en un estat l’excap del qual anuncia que se’n va oficialment per facilitar les coses al seu successor, per a la defensa del qual tota la dreta extrema i la de centre –ço és el socialisme– es conjura? No és gaire exemplar que el rei de la Porra es dediqui ara a fer quatre gestos d’imatge per redimir-se, sense haver mirat de fer les paus amb una Catalunya gravíssimament agreujada per ell mateix, i sense aclarir què hi ha de net i què de brut en els mecanismes de la successió que l’han beneficiat tant i tant. I és que oferir una notícia tan incendiària com la partida de Joan Carles I pot ser una manera de minimitzar les irregularitats i les mancances –o les “sobrances”?- del successor. En qualsevol cas, tot això ho pagam nosaltres, i ja és ben hora d’impedir que les guineus ens guardin el galliner.
