CORRENTIA
Misc 21/07/2013

Funcions i disfuncions d'una acadèmia

i
Guillem Frontera
3 min

No per mèrits propis, un bon dia em vaig despertar sent acadèmic de la de Belles Arts de Sant Sebastià -de les Illes Balears. He assistit a una bona partida de reunions, i d'aquesta experiència, humanament tan enriquidora, n'he extret una conclusió: el gran objectiu de l'Acadèmia és la seva supervivència.

Els problemes de què tractam a les reunions tenen a veure amb si hi ha doblers o no per enviar les invitacions a un acte que no hauria de costar gaire. Els més veterans recorden amb nostàlgia que fa uns anys podien pagar el sou a mitja jornada d'una secretària: fou el moment de màxima esplendor de la institució en temps moderns.

No hi ha recursos ni per editar els discursos d'ingrés a l'Acadèmia. No s'han nomenat acadèmics residents a Menorca, a Eivissa o a Formentera perquè no se'ls podria sufragar el viatge per assistir als actes acadèmics. És per de més dir que cada cosa que fa aquesta institució s'assoleix amb molt d'esforç personal d'un grup reduït de persones -i amb aportacions en metàl·lic dels propis acadèmics.

Del manteniment de les acadèmies de belles arts se'n fan càrrec, habitualment, les conselleries de cultura de cada comunitat. La majoria manté els seus propis museus, s'impulsen els treballs acadèmics que després es publiquen. Aquí, s'aconsegueixen petites quantitats amb comptagotes gràcies als esforços titànics d'un parell de governants.

D'estudis, de recerca, de divulgació, se'n parla escassament. A més, l'Acadèmia pateix una profunda crisi d'identitat. La seva simple i precària supervivència no en justifica l'existència, llevat que unes expectatives raonables n'ofereixin la refundació -amb sentit i amb una programació plausible, prop de les problemàtiques actuals. La funció de les acadèmies de belles arts en la societat actual no s'ha debatut raonablement, a casa nostra, i això mateix és una expressió del desinterès que "desperta". Desinterès que, a la vegada, nodreix una inèrcia que miraculosament no ha conduït encara al col·lapse.

La possibilitat de l'autodissolució no s'ha arribat a plantejar, fins on jo sé, però, tal com estan les coses, no seria cap extravagància.

Si no se'n parla, és per respecte a les persones que han dedicat molts anys de feina a la institució, contra les circumstàncies i el corrent general del temps.

D'altra banda, de tasques a dur endavant en aquests moments no en falten. Cada dia aixequen més la veu els que es queixen del poder dels diners en la definició de l'art actual -principi que contaminaria les fonts mateixes de la creació artística. El comerç d'obres d'art influeix tant en la crítica, en la informació i en les polítiques culturals com en les institucions museístiques, que valor i preu corren a l'encontre per fondre's en una perfecta sinonímia.

Per arribar a aquesta situació ha estat menester que moltes institucions abdicassin de les seves responsabilitats. Les acadèmies de belles arts transferiren la seva feina pedagògica a altres diverses institucions, però no totes saberen omplir el buit que aflorava al seu interior. Una de les tasques que donarien sentit a la seva existència seria, prèvia recuperació de l'autoritat moral i acadèmica, la intervenció en els mecanismes de valoració i divulgació de l'art, amb l'objectiu de proposar a cada comunitat els valors culturals de la contemporaneïtat, essencials en la integració social.

La qüestió és: les classes dirigents i la societat mateixa hi tenen algun interès?

stats