L’extorsió practicada per Brussel·les contra Grècia, si bé es veia venir des de les eleccions gregues, ha assolit un grau d’inhumanitat abans impensable. No es perd tota l’aigua pel mateix vessant, però és clar que Merkel i els seus nans no han posat damunt de la taula més que xifres i terminis. Les teràpies prescrites per Berlín han causat tanta desolació, i no només a Grècia, i amb resultats tan catastròfics, que és difícil mantenir que ja s’havia exhaurit el catàleg de remeis a llarg termini. S’ha estat a punt –i encara el perill no s’ha conjurat– de mutilar Europa, amputant-ne la font històrica per excel·lència.
No és estrany que cada dia s’entengui més aquest dramàtic episodi com una operació de desestabilització política encoberta. És clar que el nucli dur de la UE no es complau en la contemplació d’una Europa amb governs disposats a canviar les coses que sigui necessari per redemocratitzar els seus països, és a dir, per retallar dràsticament les distàncies que separen els pobles dels centres de poder. Ara, d’això, en diuen populisme: aquest és l’artefacte conceptual amb què el PP torpedina diàriament tot el que queda a l’esquerra del PSOE –i el PSOE mateix, per permetre o formar governs autonòmics i municipals amb participació de Podemos/Podem, declarats extraterrestres.
Res no pot espantar tant els poders financers –reals, fàctics, superiors– com la cristal·lització política de la frustració i del sofriment de tantes i tantes persones abatudes i humiliades per una crisi de la qual no eren responsables. Mantenir el món tal com ha permès una situació d’injustícia creixent comporta la vigorització del sistema vigent i la implantació de noves garanties de disciplina social. A aquest objectiu respon la radicalització dels expenedors neoliberals d’ideologia –un exemple proper, la FAES del cabdill Aznar.
El govern grec és un mal exemple perquè introdueix en el panorama europeu la possibilitat de pensar unes societats on les persones trobin encaix amb dignitat. Unes societats capacitades per trastocar l’escala de valors amb què ara es mou el gruix de la UE. Les nostres illes d’alguna manera ja fan part de la nova deriva política: la mateixa contra la qual el sistema tenia i té preparat un primer cop d’estat (financer) a Grècia.
