En les situacions límit a què hem arribat empesos per la crisi hem après un parell de coses: dues generacions que havien crescut en un ambient de distreta ambigüitat política s'han topat de front amb la dreta real. La dreta sempre hi ha estat, però la despolitització general i la superficialitat ben nodrida des de dalt –tots els polítics són iguals, etc.– havien creat la perversa ficció que la dreta ja havia fet seus els principis de l'esquerra assumibles pel sistema. Conceptes de l’àmbit conservacionista, d'una certa justícia social, l'estat del benestar, etc., havien arribat a circular pels seus programes amb una certa desimboltura retòrica.
D'altra banda, l'esquerra oficial del bipartidisme havia llançat al mar no poques llesques de la seva identitat, com si el fet mateix de ser esquerra fos una rèmora que li dificultava la navegació.
On residia la diferència? Quedava algun esqueix de les antigues diferències més definitòries: en cultura, per exemple, molt sovint la dreta mostrava el llautó, començant per deixar-la sovint en mans de persones de ben provades ineptituds.
La crisi ha fet net de miratges: la dreta condemna els pobres a la misèria i salva els bancs. Protegeix i reforça els rics i crea treball/excrement per als pobres –i diu que crea feina. Dificulta l'accés dels pobres al coneixement, a la formació, perquè només hi accedeixin els més aptes, mentre que, essent ric, pugui accedir-hi qualsevol. Degrada la vida. La crisi ha posat en negre damunt blanc quina cultura vol impulsar i al servei de què. Així, la dreta ha reaparegut amb la tenebrosa història que l'ha construïda.
Llàstima que la crisi no ens ajudi a saber com i què és l'esquerra del bipartidisme, almenys amb la mateixa claredat: i això no l'ajuda, precisament.
