Als cinquanta anys, va pensar que era un bon moment per començar a viure. Abans, no havia sentit mai la urgència de fer alguna cosa que mereixés ser anomenada vida. En comparar-se amb els amics, havia de reconèixer que era el més desproveït d’experiències vitals. Però ho portava amb una amable indiferència, no percebia el seu estat com un buit que reclamava ser ocupat per fets memorables. Simplement, es conformava amb el plaer monocord de llenegar per damunt l’aigua sense preguntar-se què hi havia davall.
No va saber –no s’ho va preguntar– per què als cinquanta anys li va créixer dins, com un arbre mitològic, el desig de començar a viure. Aquest desig s’havia de transformar en un Gran Propòsit, que satisfaria tot acomplint els propòsits que se’n derivessin. Per començar a donar forma al nou estat de l’esperit, va seleccionar un model: no hi va haver d’esmerçar gaire esforços: s’imposà la figura de M, que havia fet mantes vegades la volta al món, que s’havia barallat amb treballadors portuaris i havia estimat dones dins d’una mina abandonada, a Ruanda. Ara vivia més a la ciutat, es vestia amb elegància senzilla, però, tanmateix, la seva pell –el color, les arrugues– contava històries fabuloses –la vida.
S’hi va acostar com si tingués més confiança que la que hi havia entre ells dos, però M no se’n va sentir molest. Respongué amb somriures paternals als somnis de l’aspirant a viure, però, li digué, no estava en condicions d’orientar-lo pels escenaris físics i morals que ja eren el seu passat. La vida, li va dir, és el que et queda per fer. Aquestes paraules l’encoratjaren fins a l’eufòria, sobretot perquè M va precisar que el que podia fer per ell era deixar-se’n acompanyar en els nous reptes. Immersió a la vida, va resumir.
M el va convidar a una festa. Hi havia, sobretot, homes, vestits d’etiqueta, com si acudissin a un acte de lliurança de premis. Què tenia d’excitant aquella vetllada, es preguntava ell, fins que va deixar de preguntar-s’ho: va caure rodó, fulminat pel bombó enverinat que acabava de paladejar. Entre totes les carns, peixos, verdures, fruites i dolços, només un bombó contenia el verí letal. I tan sols una persona ho sabia. Els altres només sabien que aquella nit moriria algú, i la incertesa era excitant, pura vida.
