CORRENTIA

Informació contra memòria

Qui no confia en la seva memòria -posem el cas d’un servidor- passa una època que reuneix observacions, vagues pensaments, impressions, vés a saber què, amb l’esperança que compleixin una missió semblant a la que antany, de manera tan natural i inconscient, complia la memòria. Després, però, arriba una altra etapa: hom s’oblida de prendre notes o oblida que les ha preses.

Qui ha passat per la segona etapa es troba els calaixos, les butxaques, els llibres, carpetetes i quaderns plens de notes sense data: la majoria ha perdut el sentit perquè l’anotador ja no pot reconstruir l’estat emocional en què les va prendre. O es refereixen a qüestions que han deixat d’interessar-li. Cas que conservin algun interès, tanmateix es ressenten de la manca de context.

El temps, aquest gran escultor és un títol -magnífic, com tots els seus- de Marguerite Yourcenar, i he pensat alguna vegada si l’escriptora havia pogut arribar a entendre l’oblit, o el desgast de la memòria, com una espècie d’obra d’art. Heu vist grans obres, escultures, portalades, edificis sencers, erosionats pel temps. No són, en rigor, obres dels artistes que les realitzaren, i no sabem si ells ara n’admetrien l’autoria. Però nosaltres, sovint, les apreciam més encara perquè ens mostren com el temps hi ha passat la seva mà, lentament, inexorable. No sempre és així quan qui hi ha intervengut és la mà de l’home: amb el propòsit de restituir a l’obra la seva inicial fesomia o per satisfer la ràbia estúpida del vandalisme. Els grans restauradors podrien, si això els fes més honor, reclamar el tractament d’artistes, perquè només des de l’esperit creatiu hom pot detectar quan el temps actua com el gran escultor o com l’agent devastador.

L’erosió de la memòria humana és un dels drames del nostre temps. La ciència n’ha fet una de les seves prioritats, però sens dubte la memòria s’haurà d’enfrontar cada cop més a l’acumulació caòtica d’informació que intoxica el cervell de les persones. Exercitar-nos en la selecció d’allò que necessitarem saber serà una de les claus per no enfilar les fosques de la desmemòria. Així podem veure com n’és, de pervers, un sistema que ataca la nostra memòria per excés, amb l’objectiu d’impedir-hi la sedimentació dels fets que ens és menester tenir presents.