L’elefant als grans magatzems

L’escena imaginària de l’elefant en avanç contundent per uns grans magatzems ens ha servit, des de l’adolescència i fins i tot abans, per il·lustrar petites -i mitjanes- catàstrofes causades pel maneig inadequat de situacions delicades. L’elefant no serà mai un cigne, de la mateixa manera que el cigne no tindrà mai la força de l’elefant. Només molt excepcionalment, amb molta disciplina repressiva, s’obtindrà de l’elefant uns comportaments que l’habilitin per amenitzar una tarda de circ i potser alguna altra gràcia -com mostrar-se amb aparent naturalitat en un zoològic-. Però l’instint el crida vers altres paratges, on farà una vida social que li ensenyarà uns hàbits pels quals no serà tan censurat com quan es mou sense esma pels grans magatzems.

No és menester explicar la diferència amb els humans. L’home té unes característiques que el capaciten per moure’s en escenaris molt diferents sense causar necessàriament grans estropells. Dit així sembla una ingenuïtat imperdonable, però si fem un exercici de compassió per l’espècie sens dubte trobarem molts de casos en què sustentar un cert optimisme, si no a partir d’una realitat àmplia, sí a partir de possibilitats i d’exemples ben triats.

Ara per ara, no obstant, ens hem de retre a l’evidència que la política a l’estat espanyol és un contínuum d’estropells en un magatzem d’estris fràgils -la innocència, la fe en la democràcia, en la justícia...-. La política és plena d’elefants que serien feliços i complirien una missió mediambiental en selves llunyanes. També podríem dir que és plena de bandes de senglars que farien bé de créixer i multiplicar-se al cor del bosc, però que deixen feta una soll les hortes conreades amb tant de mirament. Ens podem preguntar si són mutants o, simplement, humans assilvestrats per la incontinència dels instints més perversos. En tot cas, què ens ajudaria a entendre la proliferació de polítics que òbviament no han pretès mai el bé comú? I per què, majoritàriament, les organitzacions polítiques no tenen gaire interès a establir filtres que detectin la presència d’individus indesitjables amb possibilitats d’accés a la vida pública?

És clar que no pretendria mai respondre a cap d’aquestes preguntes. Però, si les portes a sobre, no serà estrany que puguis temptejar adesiara algun moviment d’aproximació a la clau de volta. És la sensació que tenia dies enrere en un moment de l’entrevista de Ramón Lobo a José Enrique Ruiz-Domènec (Eldiario.es), en la qual l’historiador andalús atribueix grans estropells a la manca de perspectiva històrica dels governants i dels polítics en general. Imputa aquesta mancança al paper nul que la societat atorga als historiadors, en contrast amb el que juguen en altres països -Angela Merkel els consulta sovint, per exemple abans de prendre posicions respecte de la crisi d’Ucraïna-. El coneixement de la història, diu Ruiz-Domènec, ajuda a no repetir els errors, i remarca el fet que la Constitució fou teixida per uns pares de la pàtria entre els quals no hi havia cap historiador. “El coneixement de la història és la vertadera pauta d’una ciutadania madura, responsable i, per tant, democràtica [...]. El que tenim a Espanya en aquest moment és una mala lectura de la nostra història, i així és difícil construir el futur [...]. Diria fins i tot que la història s’està convertint en un bé social a les societats avançades”. En titulars: “No podem ser un país unitari perquè en realitat no ho hem estat mai”. Sembla una mica massa obvi, si voleu, però les coses cobren més sentit quan ens afeixuguen el pas o ens l’obstrueixen.

No sempre és clar quan el governant actua per maldat o per imperícia -de vegades amb ambdues coses-. Però en moltes decisions, tant d’un caràcter com de l’altre, hi resplendeix la manca de perspectiva històrica, que ajuda a fixar amb desencert el rumb d’un país o que purament altera el traçat d’un carrer en un antic barri medieval. Altrament, arquitectes amb coneixement de la història han harmonitzat el passat amb un llenguatge arquitectònic actual i que dóna pas al futur. El paisatge s’ha d’entendre amb perspectiva històrica quan es té la necessitat d’intervenir-hi. Sense aquesta perspectiva, les nostres ciutats es llancen cap a un deliri de clonacions apocalíptiques. Perquè, finalment, Cipolla té tota la raó: ens agrada repetir que la història és mestressa de vida, però les persones repeteixen “amb tossudesa monòtona els mateixos errors i idèntiques malifetes, amb conseqüències destructives per al progrés humà”.