Cada any que passa, quan ja n’han passat molts, ens porta un estiu amb noves absències. Des de la infantesa, l’estiu és el temps de les retrobades, més enyorades quan la vida professional ens allunya materialment dels amics. Veure’ls de bell nou a casa d’algú, en un sopar sota les estrelles i amb vi blanc, molt sec i glaçat, és una de les meravelles de la vida.

Hi ha una edat que aquesta meravella esclata de llum -després dels primers reajustaments de la quarantena-: els anys en què les absències han fet forat i han deixat un buit, diríem, individualitzat, baixes sensibles que en algunes ocasions afavoreixen noves amistats, gent més jove, en general, que no reemplacen ningú però ocupen un espai. L’inici de la maduresa també tempteja aquest territori, el de la plenitud de l’amistat, quan ja no solem esperar més desercions per traïció o mesquinesa i sabem/acceptem que res no omplirà els silencis de cada any.

En enfilar el cap al tard, descobrim que els buits deixats per cada amic mort s’han conjurat per crear un gran buit indivisible, on l’enyor i el sentiment de pèrdua, tot i tenir noms i rostres, esdevenen l’argument de l’obra de la vida -i dispensin la maldestre al·lusió a Gil de Biedma-. Els retrobaments estivals, en edats avançades, depenen molt de les habilitats de cadascú i del grup per salvar el gran buit.

Finalment, les persones amb les quals ens reunim són i no són les de l’estiu passat o l’altre: i no tan sols per una nova mollor apareguda en el galamó o per aquest tel d’opacitat que sura en una mirada antany brillant i vívida; sinó, principalment, perquè en general som una mica més enfora d’on algun dia havíem pensat que seríem. Aquesta certesa és el que ha provocat el crac que hem sentit a dins -alguna cosa s’hi ha esqueixat-, quan estàvem atents als cops que ens podien venir de fora -noves disculpes per l’al·lusió, igualment maldestre, ara a Scott Fitzgerald.

Qui tingui la literatura com a part de la vida sense solució de continuïtat, ja sap que no trobarà els personatges literaris com eren a la darrera lectura d’aquelles obres a les quals tornem com qui torna a la família o als amors clandestins. Els lectors anem incorporant, en el decurs dels anys, personatges literaris a les nostres vides: de vegades molt immediats, més sovint llunyans en el temps i l’espai. I arribem a relacionar-nos-hi d’una manera molt personal, que en alguns casos esdevé familiar o passional, de manera que podríem dir que tenim avis, germans, cosins d’enfora -i amants de gojosa memòria- en la història de la literatura universal, on també habiten grans amics o antics enemics que hem censat feliçment en el territori de la indiferència.

Acabo de tornar de passar una temporada a la casa d’uns d’aquests amics, a la qual vaig cada estiu des de fa molts d’anys -amb el sol gest d’agafar un llibre del prestatge-. Hi ha algunes raons, no especialment clares, perquè aquests viatges els emprengui puntualment a la primavera o a la tardor, a l’estiu, a l’hivern, fins i tot en dates més concretes o afinades. En tot cas, no diré ara amb qui he passat uns dies perquè qualsevol malintencionat podria interpretar-ho com una mostra de presumpció, de fatuïtat, quan en realitat l’essència d’aquestes retrobades es concreta, sobretot, en l’afany d’aprendre i de fruir del coneixement d’un home savi, amarat d’història. En tot cas, el paisatge que ens envoltava és el de Sicília, i durant algunes vetllades hem parlat d’un llibre que no he llegit fins fa uns mesos, El dia del judici, de Salvatore Satta, que m’ha ofert una altra illa, Sardenya, en aquesta forma que té la gran literatura de lliurar-te una geografia humana perquè te la sentis terra nadiua. (Observació de Satta: hi ha illencs i simples inquilins d’una illa.)

Les trobades d’estiu amb els amics que viuen, des dels llibres, en el món real -car som reals nosaltres i ells han contribuït a fer-nos com som- ens permeten comprovar que els llibres no fossilitzen les persones en una instantània. Aquestes persones avancen pel món, com nosaltres, i el món les transforma, sovint ens passen davant i ens costa d’acostar-nos-hi. Però sempre ens són fidels.

Fa poc, vaig manifestar la meva gratitud a una escriptora per com he guanyat amics i coneguts en els seus llibres. Ella em va demanar que li donés notícia d’uns quants d’aquests amics, perquè els ha perdut de vista. Li vaig proporcionar les pistes per trobar-los. Va dir que em convidaria a sopar amb ells, però ja haurà de ser pel setembre. L’agenda d’estiu està embullada.