A l’entrada de la finca hi havia una garita d’implacable senzillesa, de tal manera que el mínim porxet que aixoplugava l’entrada semblava un luxe. La institució va posar a la disposició del príncep de Liechtenstein la finca amb el palau que hi havia fet construir, segle i mig abans, un cosí seu de sang, refractari a la vida cortesana i a qualsevulla forma de sedentarisme. La seva indomesticable passió per la mar –la gent xerrava– l’havia empès a l’aventura; un secretari seu deixà dit que no cercava res darrere l’horitzó, sinó que fugia d’onsevulla que els records comencessin a sedimentar-se. Havia comprat la finca i hi havia fet aixecar un palau on, diuen, no arribà a dormir mai, però des del qual havia contemplat tèbies postes primaverals o admirat com la darrera llum incendiava les nuvolades que vagaven per ponent. El seu testament sorprengué tothom, deixava la finca a una institució pública. Durant anys, l’herència va ser font de maldecaps i despeses de manteniment. Algú va tenir la idea d’oferir-la d’estatge a visitants preferentment de la noblesa europea, sense dejectar els nous monarques del petroli.
L’ordenança va ser enviat amb instruccions de controlar el pas de persones però ningú no va saber dir-li quan cessaria en aquell destí provisional per reincorporar-se a la seu de la institució. Anava i venia cada dia amb l’autocar de línia, sotracs, calorades i fred, però era home de bon conformar i no va demanar mai la baixa per malaltia. Cada mes li ingressaven el sou a la llibreta. Era fadrí i tenia poques despeses, sobretot des que, ja empès pels anys, renuncià als viatges vacacionals i se li esborraren del calendari les vacances, els diumenges i dies festius.
En arribar a l’edat de jubilació, es presentà davant del cap de personal. Per donar forma a aquella situació, el cap de personal va haver de consultar els papers que certificaven l’existència d’aquell ordenança que no havia vist mai. Em varen dir, explicà ell, que anés cada dia a controlar a la garita fins a nova ordre. Una ordre que ningú no havia cursat. Però..., perplex, el cap de personal, què heu fet durant més de trenta anys? Obeir, va dir ell. Obeir i mirar la mar.
El cap de personal enterrà la història davall un feix de paperassa. No en va dir res a ningú.
