Cada dia parles amb persones molt preocupades per la possibilitat que Donald Trump arribi a la presidència dels EUA. Però poques mostren la seva preocupació perquè ja hagi arribat on ha arribat. La diferència, és clar, no és una qüestió menor, perquè posar en mans d’un malvat la capacitat de desplegar la mort i la destrucció a tot el planeta desborda qualsevol malson. (Per cert, deixem ja de qualificar aquest individu com a foll: en aquesta consideració hi ha el principi del que podria esdevenir un aire d’empatia.)
En termes generals, podríem dir, en aquest moment, que la meitat de la població dels EUA, aproximadament, desitja que Trump es faci càrrec del seu país –i, per tant, del món sencer, un món del qual vostè i jo feim part. Les conseqüències afectarien les persones, els animals, els vegetals, el clima, el medi ambient... No sabem fins a quin punt, però, segur, més enllà del que és suportable.
La figura de Trump intervé decisivament en la fotografia del poble nord-americà com la de Hitler ens la proporcionà del poble alemany. Sabem que, fora d’aquest perfil, hi ha el millor de cada poble, però no és fàcil entendre aquest retorn permanent dels pitjors dimonis de cada lloc: i això que tenim on mirar-nos, perquè vivim a un territori que encara no ha aconseguit conèixer bé i metabolitzar la Guerra Civil.
Un interlocutor, a bord d’un fatalisme històric irreductible, em diu: “I què, si guanya en Trump? També guanyaren els Bush. La gran diferència entre aquells i en Trump són els exabruptes i, sobretot, el pentinat, però el mal està davall la cabellera. Si guanya, pensa que el president espanyol, sigui qui sigui, li haurà de fer les sabates netes”.
I sí, té raó. En el gran crim contra la Humanitat de Bush Jr., el president del govern espanyol li feia d’escolanet.
