Els amors arravatats són propis de la primavera, solem pensar d’esma. El pas de les estacions n’erosiona la impetuositat, la fúria dóna lloc a la delicadesa, la intensitat no es concentra tant en el temps i s’hi escampa de manera compassada. Però la vida té una capacitat sorprenent de conculcar la seva pròpia llei, i, així, l’estiu pot oferir els seus èxtasis ocults, hi ha colors aguts a la paleta de la tardor, l’hivern guarda aromes penetrants al cor del bosc.
Els dos tenien un peu a l’estiu i l’altre a la tardor, però ell se sentia amarat de primavera des que, per la desgraciada mort del seu amic, la bellesa d’Elvira s’havia encès, paradoxalment, amb el dolor de la viduïtat. Era com si les llàgrimes vessades haguessin purificat la seva mirada de qualsevol ombra que el costum de la vida en parella hi hagués pogut deixar. Ho va reparar quan, una setmana després dels funerals, la visità a la seva casa, més mar que terra, i l’observà mentre ella li ensenyava les obres d’art que més havia estimat el seu marit i n’hi participava les raons –les emocions que continuaven surant en l’aire. Ell sabia de quines obres es tractava, aquest mateix recorregut l’havien fet mantes vegades els tres plegats, però aquell dia n’Elvira va sentir la necessitat de reproduir el ritual sagrat amb l’ànim de percebre en esperit la presència de l’absent.
Després, amb una subtilesa feta d’amor i d’estratègia, s’anà apropant a la intimitat de la jove vídua, fins arribar a la línia que el separava del darrer cercle. Vingué un temps de tribulació abans de descobrir que el buit deixat pel difunt només podia ser reocupat per un cor d’artista. Home emprenedor i d’habilitats intel·lectuals ben exercitades, s’inicià en el disseny d’objectes que després cobraven forma a mans d’alguns artesans. N’Elvira n’admirava la factura i l’enginy, però no se’n va sentir mai commoguda.
Parlaren llargament de la substància de l’art. Ell, enamorat fins al moll dels ossos, va mirar de fer-la participar de la teoria que l’art ja no transita el terreny de les emocions, ara aspira a obrir una via directa al coneixement. Quedaren que en continuarien parlant l’endemà, però ella ja no es va tornar a posar mai més al telèfon ni li va obrir mai més la porta de ca seva, on l’art li mantenia el batec del cor.
