Literatura i tallafocs
La seva filla té quinze anys, és filla única -el pare es va morir fa un parell d’anys-. Ella, la mare, estava encantada perquè la petita havia heretat els hàbits lectors dels pares, no podia prescindir del llibre: tant per a la lectura programada per ella mateixa com per als moments buits que sovint s’escolen entre una activitat i una altra. Naturalment, també necessitava el llibre en anar-se’n a dormir. De molt petita li havia agradat que li contessin contes; després, que els hi llegissin, però aviat volgué prendre ella mateixa el comandament de la lectura.
En fi, tot semblava molt ben encarrilat, o encarrilat, per dir-ho així, segons el model de persona que els pares havien somiat. El lector no se’n sorprendrà: ara la nena no llegeix literatura. No li molesta la proximitat dels llibres -en viu envoltada-, però és com si un manament d’ordre intern li prohibís obrir-ne cap. Les lectures que hom pensaria que eren apropiades a la seva edat... ¿seran lectures perdudes per sempre? Més inquietant encara: ¿algun dia tornarà a obrir un llibre per iniciativa pròpia i no com a gest d’amarga submissió als programes de l’escola?
La mare està veritablement preocupada. Aquesta situació no vindrà de nou a aquells que, en el seu dia, llegiren el llibre de Daniel Pennac titulat Com una novel·la (Empúries en català; Anagrama en castellà). Ja fa anys que l’escena dels pares cultes, lectors compulsius o simplement usuaris d’aquesta eina generadora d’experiència que és el llibre, roda entre la major perplexitat. Per a la majoria, el desafecte dels fills adolescents pel llibre és un drama que anuncia vagues formes de barbàrie present i futura. Fins i tot diríeu que, amb uns fills que no llegeixen, tu mateix encarnes alguna forma de fracàs personal. Hi ha quelcom de vexatori per als pares en el desinterès dels fills per la lectura. Daniel Pennac donava algunes idees, proposava algunes tàctiques destinades al reapassionament dels adolescents per la lectura. Si se’m permet una nota extreta de l’experiència personal, puc dir que m’aprofitaren per redreçar una situació no desitjada. En fi, cadascú baixa les escales així com vol o com pot, però el llibre del professor i novel·lista francès pot ser d’utilitat.
En el cas de la meva amiga i la seva filla: la mare va rebre amb molta d’esperança la fitxa bibliogràfica. Potser amb esperança desmesurada, a to amb la seva desesperació. M’hi jugaria qualsevol cosa que a hores d’ara ja té el llibre de Pennac subratllat de principi a fi i es deu debatre en la fixació de l’ordre més convenient a seguir. Què no faria una mare culta per evitar que la seva filla esdevingui un tros de soca?
Però els seus esforços, comptant amb la bona disposició de la filla, no sé fins a quin punt poden donar uns resultats com els que ella desitjaria. No és una suposició sense solta ni volta, es basa en les seves pròpies paraules: té molt clar que la pressió que l’escola exerceix en la seva filla li exhaureix diàriament les bateries, per carregades que se les trobi cada matí. Avaluacions, exàmens, controls... La noia, potser per un excés de responsabilitat, acumula una tensió que li absorbeix totes les energies. A la fi del dia, li ve just de marcar un tallafoc que li aïlli el son d’una jornada que l’ha deixada exhausta. El tallafoc no el pot aixecar amb materials que l’obliguin a una reelaboració pròpia -la lectura-, sinó en alguna cosa que la distregui sense exigir-li un grau apreciable de participació.
La indústria de l’espectacle fabrica aquests materials amb una eficàcia admirable. La filla de la meva amiga està “enganxada a les sèries”, una expressió que ja he sentit mantes vegades. L’addicció a aquests productes afecta totes les classes socials i tots els nivells culturals. És perfectament compatible amb la lectura, m’asseguren. De fet, tinc a mà exemples d’aquesta fructífera compatibilitat. Però no és el cas de la filla de la meva amiga, a qui, no obstant, ara adreçaria una pregunta aclaparadorament òbvia que em dicta l’ esprit de l’escalier : ¿vist que reconeixes la sobrecàrrega escolar que no la deixa en la millor disposició per llegir una estona, t’estimaries més que no protegís el descans amb el tallafoc de les sèries?
En fi, no ho arreglarem avui, això, però per a qui, com servidor, ja ha de pensar més en els néts que no en els fills, la perspectiva d’una adolescència castigada per uns plans d’ensenyament tan feixucs no m’inspira sinó un rebuig frontal, amb depuració de responsabilitats per als torturadors.
