“I un exemple del mig pensar?”, preguntava Toni Güell a García-Baró (ARA, divendres passat). I el filòsof: “Llegim massa de pressa. Llegir hauria de ser posar-se en qüestió un mateix en relació al que diu l’autor”...
Em pregunt si llegir massa de pressa és llegir en el sentit que tradicionalment havíem donat a aquest mot. I record un professor de matemàtiques que ens instava a llegir: sobretot, poesia, novel·la i assaig. Un company li va dir que la seva mare llegia novel·les de Corín Tellado, i el professor apuntà: “Això no és llegir, perquè aquests fulletons no contribueixen a la formació d’un pensament autònom”. El plantejament pot semblar radical, però la pràctica el confirma de manera irrefutable. Diu García-Baró que, “si anem a un acte i abans ens diuen de què es parlarà, sabem que serà difícil que un orador digui alguna cosa innovadora”, i tot perquè vivim immersos en una “quantitat abassegadora d’estereotips i llocs comuns”: és a dir, perquè no ens posem en qüestió en relació al que diu l’autor del llibre -quan llegim.
No és menester assistir a aquest acte. Obrir els diaris o deixar l’orella una estoneta abandonada en un debat televisiu produeix el mateix efecte..., fins que hi pren la paraula (o la ploma) algú que llegeix en lloc de llegir massa de pressa. En aquest moment, la qualitat del pensament ens reconcilia amb qui l’emet, hi estiguem d’acord o no. I ens amara una profunda gratitud.
Ara, rodolar per escrits generats per qui mig pensa perquè mig llegeix -llegeix massa de pressa- o directament no llegeix és un exercici d’aridesa enterament masoquista. Tots sabem com evitar-lo. Sabem també que, així, guanyam qualitat de vida -en forma de temps per llegir sense presses i pensar en lloc de mig pensar.
