Ell llenguatge diu d’on venim. És l’expressió més eloqüent de les idees que se’ns han consolidat en el cervell fins a esdevenir part significativa del contingut de les nostres existències. Diu d’on venim i quins territoris ideològics i sentimentals hem recorregut, què se’ns ha adherit a la memòria i a l’ànima.
Hi ha dites i formes de dir que ens deixen clavats perquè ens facin la foto. Aquesta setmana, Antonio Gómez, un home fort del govern de Bauzá, acusava l’oposició de confondre “llibertat amb llibertinatge”. Jo devia tenir deu o onze anys quan vaig sentir-ho per primera vegada, en plena efervescència del nacionalcatolicisme. Des d’aleshores no vaig deixar de sentir-ho fins ja fa pocs anys, quan els darrers nostàlgics del franquisme enarboraven aquesta sentència com a darrer argument contra la democràcia. Ja abans, l’acusació de confondre llibertat amb llibertinatge era una caricatura -gastada- de l’autoritarisme més arnat i d’impotència dialèctica. No podíem deixar de sentir una espècie d’aflicció per les persones que recorrien a un axioma tan desfasat.
Ara n’ha fet ús parlamentari -i penós- el senyor Gómez, de qui no sabem si marca la mitjana del govern o la rebaixa una mica. Sigui com sigui, que el vicepresident i conseller de presidència, tot impostat, entimi aquesta irrisòria acusació a l’oposició és un fet depriment. Ja sé que convida a tota casta de rialles i alulea, però el personatge ostenta el pes institucional que ostenta gràcies a la majoria dels que ara ens sentim temptats per la befa.
De tota manera, el senyor Gómez, sens dubte ben honorable, hauria d’aprendre les quatre coses elementals per saber que el llibertinatge no s’avé amb cap de les ideologies representades en el Parlament. Per desgràcia, potser.
