Oiat d’anar darrere dels galeristes que antany l’acollien, optà per exposar les seves pintures a una placeta del centre històric de la ciutat. Torrada pel sol de cinc segles, la façana d’una església projectava en les pintures una llum tranquil·la, ben filtrada per la calma que ocrejava en aquell espai beneït. Un silenci antic i transparent afavoria als turistes aperduats la contemplació de les obres sense que les turbulències urbanes interrompessin la relació que neix quan una obra d’art captura la mirada de l’espectador i li assalta el cau de les emocions.
Havia trobat l’espai i els espectadors, i encobeïa el propòsit secret d’escriure i enviar als diaris un manifest per proclamar la necessitat que l’art rompés les barreres del sistema i guanyés la llibertat del carrer i el contacte directe amb les persones. A poc a poc, el seu 'status' de pintor de carrer, tan desprestigiat, fou conegut per la comunitat artística de la ciutat. Alguns evitaven passar per la placeta per defugir l’encontre amb qui consideraven un pintor derrotat. Ell denunciava la hipocresia d’un sistema que atribuïa categoria d’art a les seves obres quan es penjaven en una galeria, i que ara pretenia reduir-les a la innoble condició de 'souvenirs'.
Un conegut seu passà un migdia per la plaça quan un turista acabava de comprar un guaix que representava una olivera com tantes se n’han pintades a l’illa. Però, observà el conegut, no es tractava d’una postal, sinó d’una veritable obra d’art, no sabria explicar per què, però una obra d’art. Llàstima, li va dir, jo també te l’hauria comprada. El pintor li proposà que passés l’endemà, perquè tindria una altra olivera. L’endemà, el possible client es plantà davant del quadre amb deteniment. Si no et molesta, li va dir, no me serveix, perquè, per mor d’una cortina, l’olivera hauria d’estar a la dreta i no a l’esquerra. L’artista ho etengué i l’endemà li presentà el nou quadre. El client se’l mirà ja sense tanta atenció. Saps què?, va concloure, deixem-ho anar, perquè, tu i jo ho sabem, no és una obra d’art autènticament teva. T’has vist massa condicionat, no sé si m’entens...
T’equivoques, aquesta és la primera de la sèrie, li va dir el pintor, m’ha costat sang posar-la a la venda.
Però el conegut tenia una mica de pressa.
