Us imagineu com a cap d’una família i que el padrí sigui n’Aznar? Una cosa semblant és el que li passa a Rajoy. Fa i desfà, però sempre té per sobre l’oracle aznarià enlairant dogmes i repartint anatemes. A més, aixeca la veu sempre que hi ha problemes, en un monòton “jo ja us ho deia”, fórmula infal·lible per crispar més encara els nervis dels que es mouen en el fregat. Aznar, a més, parla amb l’autoritat del president d’una fundació dedicada al pensament, ja veus, és a dir: parla des de les altures on resideixen les grans veritats que només els mediocres, els covards o els traïdors no reconeixen.

Ara no podia fallar. S’estavella el partit, i mentre els seus responsables miren d’ajuntar quatre trossos enmig del naufragi, per veure si, amb materials d’enderroc, poden aixecar alguna cosa de semblant a l’esperança, apareix l’esfinx, frega algunes obvietats pel nas de Rajoy i dicta fórmules per al futur. Ell, per descomptat, diu, no aspira a càrrecs executius en el partit –deu esperar que els nous equips li reconeguin més autoritat intel·lectual i moral que l’actual. Però, ja ho sabem, se’n va anar de la primera línia tot invocant Cincinnat, que és recordat perquè va tornar a assumir el poder quan la situació es va agreujar.

És mal de fer creure que aquest home no sigui temptat per la tornada –induïda per la necessitat de salvar la pàtria contra, sobretot, la seva desintegració i, en segon lloc, contra la marginalització del seu partit. No sabem què hauria fet Aznar, però el seu impetuós neoconservadorisme fa pensar que s’haurien accentuat els mals que han duit el PP al fracàs. Ell, de totes maneres, deu confiar en el seu cabdillisme carismàtic per obrar miracles: no d’altra manera el PP hauria pogut fer un paper digne.