OPINIÓ

MÉS: victòria pírrica del nucli de poder

Encara a l’espera que la Fiscalia o el PP recorrin contra el sobreseïment del conegut com a Cas Contractes, hauríem esperat que a hores d’ara es registràs per part de MÉS alguna forma de confessió semblant a l’autocrítica. El més cridaner de la reacció al sobreseïment va ser la veu de Bel Busquets proclamant la transparència del seu partit, ja que s’havia demostrat, almenys de moment, que no havia existit corrupció en el cas.

Però la transparència és un concepte molt més ampli. No es redueix a ficar la mà al calaix i/o repartir uns euros entre amics i coneguts. El funcionament d’un partit polític pot ser d’allò més tèrbol i embullat, sense necessitat de robar ni un cèntim. Per ventura, MÉS, en lloc de cantar tanta victòria, també hauria d’haver mirat cap endins per comprovar si aquesta sola mirada era suficient per esbandir les capes de fosca. Per si no ho han fet, servidor pot col·laborar amb ells i aportar-los la mirada des de fora: les capes de fosca són extraordinàriament denses, de manera que tota transparència queda estroncada. És més: per ventura no es veu des de dins, però des de fora diríeu que els arguments per foragitar en Jaume Garau eren, sobretot, autoinculpatoris, perquè si tu compres és perquè hi ha algú que ven. I viceversa.

Un partit polític no pot posar als peus dels cavalls els seus militants sense ni haver-los escoltat, sense haver ponderat seriosament tots els subjectes, predicats i complements pels quals se’ls condemna. A la proclama de victòria li va faltar un 'mea culpa' i un 'miserere' encara més sentits i repartits, perquè no és presentable a cap lloc del món que persones que s’han beneficiat d’alguna manera del gran desgavell es presentin com a representants d’una moral política a prova de torpedes. Ignor si el nucli del partit està suficientment en contacte amb el carrer per haver-ne percebut la catàstrofe, el desànim que han causat aquests fets, i de manera molt especial la reacció triomfal amb què s’ha pretès segellar la qüestió i trametre-la al passat. Tampoc sé si són conscients de com es veu, extramurs del sanedrí, la forma en què unes vides professionals foren degradades públicament amb la miserable complicitat dels que sempre guanyen.

I si ara, tot plegat, es produïssin recursos que desembocassin en una sentència de culpabilitat de les persones encausades, servidor potser hauria de matisar una miqueta alguna línia, però el gruix podria quedar com és ara, perquè un partit polític vinculat a allò humà no entrega ningú sense abans escoltar-lo.