Un dels gèneres cinematogràfics que degeneraren més aviat fou l’'spaghetti western'. En poc temps va passar de ‘Por un puñado de dólares’ a ‘Si ves a Santana reza por tu muerte’. Aquí arribaren els ‘spaghetti’ italians, els espanyols i les coproduccions. Alemanya, en coproducció amb Iugoslàvia, també va fer sopa amb el brou dels ossos dels indis.
Aquests dies, la banda sonora d’‘El Padrino’ sona en molts de programes de ràdio i de televisió quan parlen del vídeo en què es veu una patètica Cristina Cifuentes en la seqüència del robatori de cremes a Eroski. Els qui en parlen es recorden del cap de cavall que la ‘cosa nostra’ de Marlon Brando posa en el llit d’un amic infidel. Tot plegat, el discurs predominant estableix similituds difícilment neutralitzables entre el PP de Madrid i la màfia. Per extensió, el símil abasta el PP en general, seguint una tendència facilitada per la història d’aquest partit sigui on sigui que governa. Aquí en sabem cosa. D’encausats i de condemnats del PP illenc, n’hi ha més que de tots els altres partits junts. I, sota la mirada de Francis Ford Coppola, la senyora Cifuentes seria un personatge secundari en un film en què figuressin Luis Bárcenas o alguns capitosts del País Valencià.
Si més amunt parlàvem dels ‘spaghetti western’, és perquè m’ha semblat que s’avenia amb aquest gènere la frase de l’exconseller madrileny Francisco Granados referint-se a l’afer Cifuentes: “Si buscas venganza, cava dos fosas”: vet aquí un títol magnífic per a una pel·lícula del gènere i de molt baix pressupost. Espanya és ara mateix un ‘spaghetti western’ amb molts de tirs, molta pudor i molt de quètxup: l’argument, tot el que arrossega el PP –tantes causes!–, i la greu incomprensió ciutadana de la Justícia: a Catalunya –i a bona part d’Europa–, d’una banda; i a tot l’Estat, d’una altra, després de la sentència del cas de La Manada.
Com s’ha arribat a tanta putrefacció, a aquesta crisi moral de tot un estat? Hi hauria moltes respostes, segurament, però, així com a Catalunya hi ha una musculada classe intel·lectual que hi cerca explicacions, aquesta consciència està quasi silenciada a la capital de l’Estat. On són els intel·lectuals espanyols, com podem saber quines reflexions es fan, si és que se’n fan, sobre aquesta degradació general?
