La qüestió seria crear un espai virtual al qual les persones de bona voluntat poguéssim acudir adesiara –quan en sentíssim la necessitat– a passar comptes amb el llenguatge, a posar-nos al dia de les noves relacions que s’han establert entre el llenguatge i les realitats que al·ludeix.
La necessitat d’aquest espai ha existit sempre, però la seva urgència s’ha accentuat des de la darrera crisi –darrera per ara. De totes les pèrdues que va patir el comú de la gent, la primera va ser la de la veritat, la d’aquells –recordau?– roïssos de veritat que el neoliberalisme no havia pogut fer desaparèixer. Aleshores se’ns va començar a parlar de la ràpida sortida de la crisi, que segons els governs de Zapatero i de Rajoy ja s’havia iniciat. En aquells moments, i després durant uns quants anys, a la sortida de la crisi se li atribuïa un significat, se li suposaven unes conseqüències que la nova realitat havia suspès sine die. Sortir de la crisi ja no significava la reconquesta de la situació que la crisi havia destruït. Simplement, significava que els rics, els amos de la Terra, recuperarien i multiplicarien les seves riqueses i, en conseqüència, els seus poders. Però encara molts de mitjans de comunicació, i sobretot els governs, enarboren la sortida de la crisi com una gran victòria. A l’espai de passar comptes amb el llenguatge, algun expert afinaria el nou sentit i el nou significat d’aquesta sortida.
Els experts de l’espai de mandrinatge també farien encaixar moltes altres expressions i molts altres mots en els motlles de la veritat. Què és un lloc de treball? Ara és una entelèquia per fabricar estadístiques triomfalistes i per deduir-ne que cada dia hi ha més treballadors que viuen dignament d’un sou digne. Però alguna cosa ha de canviar en nosaltres perquè entenguem, de primeres, que un lloc de treball gairebé mai et treu de la pobresa: la seva curta durada, les retribucions que genera, les hores que t’ocupa, etc., converteixen el lloc de treball en un trofeu per als que ens dominen sense saber governar.
La recuperació econòmica no hauria significat, fa quinze anys, l’assalt a la guardiola de les pensions ni al poder adquisitiu de les seves misèries, per exemple, mentre el poder político-ecocòmic t’aconsella que vagis pensant a subscriure una pensió particular. De l’etcètera en podríem construir unes descoratjadores mil-i-una nits, que ens menarien inevitablement a la confirmació de la necessitat de mandrinar el llenguatge perquè puguem ser perfectament conscients del que ens passa i ens passarà mentre els rics ens deixen sense el moll de l’os i ens fan pagar amb la vida els seus propis roïssos.
