Es pot entendre que un metge o infermer de fora d’aquesta comunitat se sorprenguin davant l’exigència d’uns coneixements mínims del català com a ‘conditio sine qua non’ per ingressar a la sanitat pública. Es pot entendre, sobretot, perquè, si són de les espanyes d’una sola llengua oficial, hauran rebut una educació que tracta les altres llengües de l’estat com a apèndix històric irrellevant, fins i tot prescindible. Espanya és així, no s’estima a ella mateixa sencera, té fills que considera bords, que no mereixen les atencions dels preferits. Si tu pertanys al grup dels fills de ple dret, ni et passarà pel cap que no puguis anar i venir per tota la geografia, treballar on sigui que et vengui de gust, sense miraments de cap classe. Sobretot, si fas part del personal sanitari i pots parapetar-te darrere un argument tan incontestable com el de “nosaltres salvam vides”.
I és així, salven vides i bé que la societat i cadascun dels seus membres els ho agraïm sincerament. Però alguns –no pocs– dels metges arribats de terres amb una sola llengua oficial o amb notori desafecte per la minoritària, de fa temps que mostren una inacceptable hostilitat envers els governants que voldrien veure‘ls treballar a la funció pública des de l’arrelament. Tradicionalment, la medicina s’exerceix en un context d’humanisme que comporta la comprensió global de la comunitat, perquè la medicina no consisteix tan sols en l’aplicació d’uns coneixements científics i tècnics: sens dubte això és el que compta per damunt totes les coses en situacions que exigeixen la màxima especialització; però la medicina cada dia demana proximitat amb el malalt i la percepció, per part d’aquest, que el professional pertany al seu món, un món en el qual llengua i cultura no són, precisament, elements accessoris.
Per damunt de les qüestions tècniques i administratives, potser els professionals refractaris haurien d’haver tengut present que la seva actitud podia ser percebuda com una hostilitat vers els aborígens d’aquest petit país insular, que sempre ha demanat tan poc a canvi d’obrir les seves portes. Sabem que aquests metges i infermers no són els nostres enemics, és clar, però és possible que se’ls vegi com a professionals de temporada que no senten necessàriament afecte pel país.
