OPINIÓ
Portada 21/03/2015

Morir al Bardo

2 min

Dolors Sánchez i Antoni Cirera tenien una cita amb la mort en el museu del Bardo, a Tunis, i no hi varen faltar: havien perdut el vaixell a Barcelona i vengueren a Palma en avió per poder-se embarcar en el creuer amb què els seus fills els obsequiaven, testimoni de gratitud a uns pares que s’havien sacrificat per donar-los una vida millor.

Morir, matat, en el Bardo és un tràgic contrasentit. Sobretot en els seus mosaics, hi sentiu bategar la vida, com si l’art la pogués perllongar en el temps, des que la recreà i fins sempre. El museu té unes dimensions que no us aclaparen, no donen oportunitat a la síndrome Stendhal d’afeixugar la vostra receptivitat ni el vostre trànsit a través de la Història i de la seva vida quotidiana. Hi ha peces esplèndides –ara record una Venus qualificada de “púdica”, o un suposat retrat de Virgili–, però finalment allò que destil·la la memòria és la voluntat dels artistes de deixar testimoni dels treballs i els plaers de cada dia a la Cartago romana. El museu embolcalla la història de Tunísia, i no sabem mai si aquesta museïtzació del passat hi projecta concòrdia i harmonia o si en subratlla els odis i les guerres que obren i tanquen cada època.

En tot cas, és un lloc acollidor, amable, protegit contra el rebombori de la gran ciutat. Un lloc per sentir-s’hi a plaer, agombolat per l’art i els segles, estimulat pels corrents d’un aire purificador.

Sabien, els soldats d’Estat Islàmic, que ferien el cor del país. Per a ells, el museu és un temple on la resta del món idolatra déus falsos, el santuari de la bellesa, un motor econòmic del país, un símbol de la voluntat tunisiana de democràcia. Cultura, religió, economia, política... És un atemptat, sobretot, contra les esperances que tímidament començaven a arrelar i a verdejar en els tunisians.

I, per donar-nos la mesura de la seva demència, han de matar persones com Dolors i Antoni, dos jubilats que la vida recompensava amb la sensació d’heretar la Història, la Terra, una sensació especialment confortant en un país de majoria musulmana que guarda amb tanta cura una part essencial del nostre passat. Descansau en pau, Dolors i Antoni, que us acompanyin per sempre Virgili, la Venus púdica, la deessa Tànit, els caçadors, els pescadors i els pugilistes del Bardo.

stats