La sortida de to de Napoleó -“la música és el renou menys molest de tots”- entonaria paradoxalment amb l’obsessió per dotar els seus exèrcits de bones bandes militars. Continuaria sent veritat que la música militar és a la música el que l’arquitectura militar és a l’arquitectura. Renou i música, en tot cas, es disputen cada punt els espais i la consideració de la ciutadania. És una qüestió, sovint, de mil·límetres semàntics. La sonata més emocionant de Schubert pot esdevenir renou -molest, fins i tot agressiu- per un complement circumstancial de lloc o de temps; també per la imperícia del seu executant. La sensibilitat de l’oïda, per afegitó, és molt capriciosa a l’hora de processar decibels, de manera que encara és un miracle -la música obra miracles, certament- que grups, orquestres, intèrprets o altaveus arribin a confondre en una mateixa contorbació centenars o milers d’oients.
Però on és inexplicable la confusió és en la música de carrer -deixaria de banda algunes cercaviles i processons. Vostè passa per una via comercial i sent un jove lluitant amb una cançó de Bob Dylan, i no li passa res de greu. Ara, situï’s en el primer pis de la casa davant de la qual actua el nostre artista: per més bé que se’n desfés, se li faria insuportable -una hora darrere una altra, un dia, una setmana, un mes, anys i anys... El mateix Dylan en persona es faria odiós. Imagini’s Martha Argerich tocant incansablement, davall de ca seva, nocturns de Chopin: vostè, tan espiritual i pacífic com és, al final li posaria el piano per capell.
Ja sé que tot això és molt reaccionari. L’altre dia Manu Chao en parlava, en una desacomplexada defensa dels músics de carrer i el consegüent escarni dels que els han de patir -no considerà la possibilitat que el forçat oient tengui migranya, mal de queixal o que necessiti una mica de silenci per concentrar-se en la feina, en la lectura, en el que sigui. Qui es queixa, ens venia a dir, és un cavernícola d’arnada sensibilitat.
I si, en lloc de ser això, fos un savi, un músic, un poeta? El renou és enemic de la música. Manu Chao ho tocaria saber, segur que el seu pare li ho ha explicat, perquè Ramón Chao sap que la música, per sublim que sia, és increïblement susceptible de convertir-se en renou.
