OPINIÓ
Portada 09/05/2015

Músics contra el servilisme polític

2 min

Aquesta vegada “s’ha arribat al capdavall”, em va dir textualment el meu amic, innocentot i ben intencionat, més naïf que no realista: volia dir que s’ha tocat fons i que ja no queda espai per degradar-se més. Es referia a la iniciativa d’una certa jerarquia de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears d’afegir-se a la campanya electoral del Govern de Bauzá. Els músics han protestat per aquest ús embastardit de la institució. Com ja ha arribat a ser natural en aquest país del PP, no passarà res, ningú no serà sancionat adequadament per emmarranar el bon nom de l’Orquestra posant-lo al servei de qui ha fet, de la lluita contra la cultura, la seva principal divisa.

És clar que la música –i la cultura en general– està del costat dels músics. En els darrers temps, s’han queixat per haver hagut de tocar sota la direcció de qui no sap dirigir, s’han hagut de sotmetre a maniobres gerencials de polítics de baixa estofa, han suportat que batutes de bona categoria fossin desplaçades per mediocritats addictes al poder. I, a sobre, la puntualitat en les retribucions no ha estat exemplarment rigorosa.

Un músic, un artista, en aquestes condicions, ha de ser molt fort mentalment si vol evitar intoxicar-se per la idea de ser perfectament prescindible, possiblement una nosa per al governant. Uns governants que no saben respectar els músics de l’orquestra pública es mostren tal com són, amb la seva càrrega de barbàrie. I ho poden manifestar, per exemple, nomenant qui, per damunt dels mèrits artístics i/o professionals, ha cultivat l’art abjecte de la submissió, de l’afalac i del servilisme: fins al punt de servir-se de la institució per fer costat electoralment al partit que l’ha nomenat, encara que el seu cap sigui un enemic de la cultura.

I aquest és l’estat general de la cultura al país: la saba de la societat, sotmesa a unes sequeres que no li permeten circular adequadament per la soca i les branques de l’arbre. En estroncar-se el curs regular de la saba, es programa la mort de moltes coses, la verdor de les fulles, el sabor del fruit, la capacitat redemptora de les ombres. En definitiva, la suburbialització d’un paisatge social i l’anèmia de tot quant hi habita.

El meu amic ho toca saber, però s’estima més viure en el seu món d’optimisme irresponsable: per això vol creure que, amb l’ús impropi d’una institució com la Simfònica, una part sensible del nostre país ha tocat fons, o sia que no pot caure més baix. No seria un gran cohort, però crec que molts ens sentiríem reconfortats de saber que les coses són així i que, per tant, ja no queda marge perquè els canalles puguin continuar ofegant el país. Se’ls ho ha d’impedir.

stats