Quan Rajoy crea una realitat virtual prescindint de la part més sagnant de la realitat sencera, manifesta sense adonar-se’n el desig de la desaparició d’aquesta part rebutjada. Si ens diu que “no s’ha quedat ningú en el camí a la sortida de la crisi”, tendríem dret a deduir que desitja la desaparició real dels que s’han quedat al camí, per no parlar dels que s’han quedat a la tomba? Almenys la dóna per no existent. Tota la població roman a una realitat que li permet mantenir una vida digna, l’esperança universal ha foragitat les bosses de desesperació i la resignació ha desaparegut per donar lloc al coratge. Les ferides de la precarietat i les humiliacions de la misèria no han fet víctimes a les voreres del camí. Ni els suïcidis per causes indestriables de la crisi. Vet aquí l’Espanya que viu Rajoy.
En decretar la inexistència de víctimes de la crisi a la vora del camí, és clar que Rajoy i el seu partit no aspiren a atreure el vot d’aquestes víctimes, bona part de les quals ja no vota. També deuen pensar que s‘ha diluït en el camí el vot de la solidaritat. Qui sap què passarà a les eleccions, quines temences endimoniaran o orejaran les urnes. Però si l’elector exerceix el seu dret amb l’obligació de tenir en compte una realitat sencera en lloc de donar per bona la realitat mutilada de Rajoy, el PP podria iniciar la seva baixada als inferns.
No sembla que el PP consideri aquesta perspectiva a la llista de possibilitats immediates. Només Aznar i els seus sequaços alcen la veu, però ho fan perquè pretenen que el partit enfili decididament el camí contra la direcció de la Història, amb l’afany de recuperar el passat. No els mou el respecte per la realitat, sinó el plaer morbós de gratar les ferides que creuen que Rajoy ha patit en pròpia carn.
