OPINIÓ

No gaire lluny del PP

Algú va dir de Ciutadans que és la facció més oxigenada del PP. Aquesta definició em sembla injusta, perquè, de la voluntat de diferenciar-se clarament del PP, n’hi ha una prova fefaent, que és la seva mateixa existència. Cert que, al nucli dur de la ideologia del PP, també hi trobareu els principis essencials de Ciutadans. Però el seu desenvolupament, formal si més no, sembla una altra cosa: fins al punt d’haver rebut durant aquest darrer any suports explícits de sectors “progres” –per entendre’ns–, impensables una mica abans. El seu creixement és deutor de l’embranzida de Podem i dels temors que aspergia al llarg de l’espectre social: contra el tsunami de l’esquerra, una nova dreta, ja que l’antiga no aixeca el cap, corcada per una corrupció sense solució de continuïtat en el temps i en l’espai.

Dreta moderada, idò? Deixem-ho així, si admetem que l’enroc en diversos aspectes de la política és compatible amb la moderació. Però, com diuen els detectius de les novel·les, en aquest panorama hi ha hagut, des del principi, alguna cosa que no quadra. Per exemple, el pes que hi assolí Jordi Cañas Pérez, aquell diputat al Parlament de Catalunya que lamentava que la cultura catalana hagués sobreviscut a Franco i Espartero. (Va deixar el seu escó en ser relacionat amb un cas de corrupció).

Aquí aspira a presidir-nos el senyor Xavier Pericay, home, en general, de no poca ciència, però d’escassa imparcialitat i contenció: p.e., en jutjar la comunitat educativa illenca en aquest conjunt d’accions conegut com la marea verda. Els seus exabruptes, resumits en aquest diari, ben bé haurien pogut inspirar JR Bauzá o la senyora Camps –branca del PP ostensiblement mancada d’oxigen–, i en qualsevol cas, no contribueixen a polir la imatge d’una nova dreta moderada, moderna, aliena a les intemperàncies dels “populars”. Al contrari.