Ja fa temps que no sé com dir adéu als amics que es moren. Se’m bloquejaren les paraules quan es va morir Miquel Barceló, estrany amic de fabulosa inventiva, sempre a la recerca del que hi havia més enllà d’on els altres mortals havíem arribat. Les paraules també em fallaren quan era el moment d’acomiadar Jaume Pomar, amb qui vaig mantenir una llarga i difícil amistat, que amb els anys havia desembocat en una tranquil·la mar de sobreentesos. I ara em passa una cosa semblant, però diferent, amb Bartomeu Picornell.
No m’hi unia una amistat tan ben trallada com la que compartia amb els dos amics esmentats. Ens havíem conegut al punt de partida de 'Diari de Balears', i tant les coincidències com les divergències contribuïren a crear un espai intel·lectual comú, en el qual ens trobàvem diàriament per mirar d’entendre una mica més el món. Sempre va tenir les idees més clares que molts d’altres, servidor entre els quals, perquè era tot el contrari de l’amateur donat a enfilar-se als arbres per exhibir-hi la seva capacitat de fer cabrioles amb les paraules. Després se n’anà d’assessor d'Aina Calvo, i a partir d’aleshores els nostres contactes esdevingueren tan sols intermitents. M’alegrà saber que s’havia incorporat a l'ARA Balears, però ja no reprenguérem la relació d’antany.
No és la força de la nostra amistat el que em limita l’adéu, sinó l’estupor davant el desordre de la Naturalesa, al qual no ens podem acostumar. Els pares no han de veure morir els fills; ni els mestres, els deixebles. Als vells, no ens ha d’ultratjar la mort enduent-se els amics joves: és una ostentació desmesurada i grollera del seu poder de destrucció. Als vells, no és menester substituir-los. Però qui substitueix els joves, qui omple el buit que deixen en tantes i tantes vides?
