Dotze querelles contra Billy el Niño s’havien estavellat contra el dic de la prescripció. Una jutgessa n’ha admesa una a tràmit, cosa que podria incomodar la jubilació daurada del famós torturador, beneficiari de la Llei d’amnistia que propicià la transició del franquisme a això d’ara. Tot i admetent –i se’ns hi va un bocí de cor– que els delictes de tortura puguin prescriure, encara em queda un dubte essencial: la veritat també pot prescriure? O això no afecta la Justícia?
La literatura ventila racons d’història que sovint passen desapercebuts a la majoria d’historiadors. Vegeu-ne un exemple: Kathe Clephane, la protagonista de ‘La renúncia’, d’Edith Wharton, torna, entreguerres, a Nova York després d’uns anys d’haver-se’n escapat amb un amant i de pasturar per la Provença. La ciutat (la Cinquena Avinguda) és en plena transformació, i Kathe percep el procés com una desfiguració històrica, a diferència de les “capitals europees immutables, on les innovacions a penes deixen rastre en la inalterable superfície del passat”. Ara succeeix a l’inrevés: les grans innovacions a Nova York no en varien la fesomia, mentre que a Europa desfiguren la superfície antany inalterable de les ciutats.
El souvenir turístic no traduïa la visió que tenia, de la seva terra, el nadiu, sinó les formes del desig de recordar-la que somiaven els visitants. Els productes artesans de l’illa –posem d’exemple els siurells– potser tenien massa vida –eren massa genuïns– per ser trasplantats a les terres fredes. I foren substituïts pels tòpics més buits del folklorisme andalús –‘bailaoras’, toreros– i, més endavant, per tota casta d’aberracions. L’adaptació entusiasta d’aquests nous souvenirs per part dels indígenes deu constituir una de les proves més irrefutables de la dissolució de la seva autoestima, primera i gran víctima del turisme.
Ens embogeix mostrar-nos als altres: d’aquí que les xarxes socials siguin els femers de la més miserable ostentació humana i que les festes siguin causa de tants d’estats depressius. Els pretextos més lamentables són els que es basteixen comptant amb el ressò mediàtic. Els grups que es fan retratar per a guaitar als mitjans de comunicació ens mostren com poden ser, d’insanes, irrisòries i tristes, les màscares de l’alegria en exposició. Però és el que volen.
