“Rendes baixes i altes, principals beneficiades de la reforma fiscal”: així titulava aquest diari la crònica de la reforma fiscal que prepara el govern de Rajoy de cara als pròxims períodes electorals. Abaixar imposts a les rendes baixes sembla que farà córrer una mica d’aire pels territoris de la pobresa, sense arribar a proporcionar-li l’oxigen necessari per millorar sensiblement el seu mal fat. Abaixar imposts a les rendes altes és un deure de gratitud del govern amb aquells que el mantenen al poder.
El govern del PP és el majoral dels poderosos: defensa els seus interessos amb obstinat servilisme: els salva els bancs, els confecciona amnisties fiscals, els fa una reforma laboral que els allibera de qualsevol compromís amb la societat que els ha enriquit. Ara, quan ja s’han refet dels danys col·laterals de la crisi, els abaixa els imposts. A pocs llocs com aquí la corretja de transmissió -de rics a governants- funciona de manera tan directa, eficient i descarada.
I què queda entre els golafres de dalt i els pobres de baix, que rebran els roïssos del festí? Hi queda la classe mitjana, el teixit econòmic, laboral i cultural d’una societat estable. La classe mitjana permeabilitza la societat i li proporciona personal qualificat, professors, tècnics, directius. És la clau del progrés, tan temut pels poderosos. Però la primera conseqüència de la crisi va ser l’estroncament d’aquesta permeabilitat. Ara els fills de les classes mitjanes han d’emigrar, com antany els més pobres. En el camí de cap al que hauria d’haver estat el seu mercat laboral, topa amb un mur amb molt poques escletxes.
La reforma de Rajoy s’hi acarnissa encara més, una altra volta de rosca. És menester afeblir-la, neutralitzar-la i implantar-hi la inseguretat com a substància del futur. D’aquesta manera, s’incorporarà sense remugar massa al banc d’atur que garanteix l’assentament de la precarietat com a norma.
La situació sembla feta a posta perquè els pamflets d’antany supleixin les anàlisis més assenyades i nodreixin un populisme, que, ben controlat des del poder, sempre pot ser un recurs polític per justificar mesures de major abast repressiu. Potser aquest escenari és més a prop del que voldríem imaginar? La insolència del govern del PP en podria ser un indici.
