Una de les especialitats del PSOE és la debilitació dels partits que té a l’esquerra. Si és possible, fins a la seva extinció. Ho saben bé els comunistes en general, ara perduts en un esbarzer de sigles subdividides fins a l’infinit. No vol dir que els socialistes siguin els responsables de la seva atomització, però sí que posaren la dinamita als fonaments d’aquell edifici que, durant el franquisme i la transició, allotjava l’esquerra més genuïna. També és cert que aquells fonaments no eren tan sòlids com havíem pensat.

Després de menjar tant de terreny a l’esquerra, el PSOE ara envaeix el de la dreta, i una de les seves armes, potser la més efectiva, és la proclamació ininterrompuda del seu nacionalisme espanyolista, que no difereix essencialment del que practiquen els partits de la dreta  (Ciutadans amb especial afany, potser per contrarestar la seva matriu catalana). Els nacionalismes de C’s, PSOE i PP poden presentar matisos lleus, que s’assenten més en les respectives retòriques que no en un terreny apte per edificar-hi un estat del qual ningú desitgi anar-se’n mai, com era el país ideal segons Lao Tse.

Hi ha hagut moments que el PSOE ha representat un paper més obert a noves fórmules de convivència (com diuen ara). La promesa estatutària de Zapatero va ser un instant olímpic, que havia de significar el principi d’alguna cosa però va marcar el final d’‘ogni speranza’. Ara, en línia amb PP i C’s, llança les fúries de la seva especialitat contra Podem, i ho fa en base al compromís d’aquesta formació, no amb la independència de Catalunya, sinó amb un senzill, democràtic i saludable referèndum.  

Així, el PSOE culpa Podem de no desallotjar Rajoy de la Moncloa. S’acarnissa amb l’esquerra més que amb la dreta. Mirau quina pràctica, que hi té. Però potser la societat s’ha mogut una mica i es mourà encara més per evitar una nova sagnia. Podem serà tot el que vulgueu que sigui, però la seva anul·lació seria, ara mateix, una desgràcia, ni que sigui perquè està renovant el llenguatge polític.