La delegada de Cultura del Govern de les Illes Balears, Catalina Solivellas, és entrevistada per Cristina Ros. La delegada elogia la trajectòria del teatre Principal de Palma aquests darrers anys i manifesta el seu temor que es facin passes enrere. Però ara ja no és assumpte teu, que li diu Cristina. No, reconeix Catalina. I queda surant en l’aire un perfum de neguit.
Va assolir el Principal l’altura que se li podia exigir? S’hi programaren obres de gran qualitat (i necessitat), com és ara la 'Catalina Homar' de José Carlos Llop, un monòleg intens, interpretat esplèndidament per la mateixa Catalina Solivellas. Es tractaria de qüestionar el dogma que malden per difondre els defensors de la direcció anterior, segons el qual, per accedir a l’excel·lència, s’hauria de treballar més de bracet amb Madrid que no amb Barcelona. Quan es parla de la descatalanització del Principal es pretén –crec– assenyalar aquest desplaçament en el mapa de les cultures. Suposar que una programació més sovintejada per funcions creades en l’àmbit de la cultura catalana implicaria una degradació de la qualitat assolida per la direcció de Forteza és un error i/o una fal·làcia. També ho seria presentar com a garantia d’èxit un acostament en calent amb el teatre de la metròpoli catalana. En tot cas, no és un problema de llengua. És un problema de cultura.
La periodista i la delegada també fan menció del repartiment dels continguts culturals a càrrec de les administracions –servidor en diria dispersió. L’escenari s’enroca sovint en la confusió creada pel nou organigrama, que s’afegeix a la preexistent –des de les transferències culturals als consells. Com més s’acostin al ciutadà els poders de decisió, millor, però hi deu haver maneres de fer-ho que facilitin la comunicació desitjada. Per més que diguin alguns gestors, s’han creat duplicitats que, lògicament, multipliquen les insuficiències administratives i pressupostàries. Els hotelers tenen raó quan demanen als governs que evitin duplicitats en la promoció del turisme i el seu estudi. I aquesta vegada sí que no es podrà dir que els hotelers ploren sempre per plorar. La precarietat no és el seu problema, però tenen clar el concepte de rendibilitat, que en termes culturals pot ser molt diferent: cosa que no ens eximeix de treballar per concretar-lo.
