Com a país, el nostre petit país insular presenta una estructura de feblesa suficientment comprovada. No hem estat capaços de presentar cara a l’estat espanyol per guanyar un tracte equitatiu. Sabem massa bé que les nostres illes recapten enormes sumes de doblers, mentre que ens costa sang aixecar una nova escola o temperar els costos de la insularitat. Aquests dies, la presidenta Armengol i el seu homòleg canari s’han conjurat per adreçar-se al govern de l’estat en exigència –és a dir: demanda pidolaire– de millors condicions de connectivitat –nosaltres també sufraguem alguns dèficits de la connectivitat peninsular. Mirat fredament, és vergonyós que hàgim de fer conxorxes perquè se’ns reconeguin unes desproporcionades aportacions a la caixa de l’estat, i no només perquè la veiem assaltada pels corruptes del partit més corrupte d’Europa: també perquè n’hi ha que obtenen sense gaire esforç allò que aquí ens obliga a viure tothora a punt d’ofec.
La submissió a la golafreria de l’estat és un exemple d’autocomplaença en la indefensió. Tot allò que ens passa té nom –i alguns llinatges–, però és escassa i no gaire decisiva la representació política dels que gosen anomenar cada cosa. Devem ser un dels països injustament tractats més còmodes per al seu maltractador polític. Tanta propensió a la resignació històrica es fa lamentablement visible aquests temps, quan un país d’aquí devora posa el cos per respondre a la violència de l’estat. Una significada majoria social illenca és incapaç de llegir una lliçó al marge del desenvolupament de la crisi i fins i tot sense cap relació amb l’opinió que li mereixi a cadascú: per avançar en el camí del respecte a nosaltres mateixos, és menester construir un país vigorós i ben estructurat, capaç de negociar sense que l’estat no el prengui, com ha fet sempre, pel tren que no passa. Pots no estar d’acord amb el sobiranisme català, però no des de la teva rendició incondicional.
