Paquiderms i felins (els grossos i Podem)
No sembla apropiat parlar dels “grans” partits, perquè aquest adjectiu els atorga una grandesa que no hem de donar ni per suposada. És més correcte parlar de partits grossos (a l’Estat, PP i PSOE; a Catalunya, CiU, ERC i qui sap; PNB al País Basc), adjectiu que relacionem amb l’extensió, el volum i la bàscula. En general, aquests són els partits que s’han sentit més amenaçats, i amb raó, per Podem i els que els han combatut amb major virulència.
I ho han fet, uns més que els altres, de manera implacable. Especialment el PP, líder en la guerra contra tot allò que soni a ampliació de les llibertats ciutadanes, que hi ha esmerçat les forces de què disposa, amb els mèdia mercenaris al capdavant. D’alguna manera, la presència de Podem a l’escenari polític amplia aquestes llibertats, i això ja és una provocació. Però, sobretot, es preveu que els de Pablo Iglesias arrabassin vots del mig i de les voreres. Els partits grossos fan front a aquesta onada amb un discurs centrat bàsicament en el populisme de la nova formació. L’acusen de populisme, quan no de connexions amb el terrorisme. Li retreuen influències comunistes, com si això fos per retreure. I la titllen de chavista, etc. En haver tret tota la verinada, descansen amb la satisfacció de la feina ben feta. Però potser no els ha retut tants beneficis com els agradaria creure.
Si per a una cosa hauria de fer servei la irrupció de Podem als altres partits polítics és perquè aquests es formulessin noves preguntes sobre la seva identitat, els seus programes, el seu funcionament, sobre tàctiques i estratègies. Però, no, l’amenaça podemista no ha generat grans moviments en l’establishment polític. Els grossos fan la impressió de ser enormes aparells necessitats de molt de territori i molt de temps per corregir mínimament el rumb, per afinar el discurs. Són com paquiderms, cuirassats, feixucs, colossals, capaços de causar enormes estropells però mancats de l’agilitat per fer front a riscos immediats, imprevistos. Diríeu que els partits grossos estan molt grassos, massa grassos.
És curiós, però, que partits als quals els agrada dir-se d’esquerra -qui no pensa ara mateix en el PSOE i els expenedors regionals?- visquin el dia a dia de la política amb un relaxament i una abúlia propis de temps de vaques grasses. Aquests dies, en albirar-se la possibilitat d’un triomf electoral de Syriza, s’ha produït un fet de gravetat no suficientment ressenyada -a judici de servidor-: les decisions dels organismes financers internacionals i la pressió, sobretot, de l’Alemanya d’Angela Merkel, tot amenaçant Grècia de ser desterrada extramurs de l’euro si s’arriben a materialitzar les perspectives electorals. Els organismes financers i els governs que han participat en aquesta campanya d’atemoriment dels grecs de la seva pròpia esquerra han menat el sentit de la democràcia fins als seus límits (l’ull de falcó ho confirmaria?).
No puc afirmar que Podem i IU -els felins- hagin estat els únics partits a rebutjar aquesta abjecta operació amb tintes mafioses, però pertot on he parat l’orella només IU i els de Pablo Iglesias han fet sentir la seva veu. Per mor de l’estil dominant ara mateix en el periodisme espanyol, la reacció de Podem ha obtingut una ressonància molt superior a la d’IU. Sigui com sigui, allò que era tan òbviament censurable des del punt de vista del comú de la gent, no ha obtingut a penes eco més enllà d’aquests dos partits. El silenci del PP ja es donava per suposat, el PP no tem aquesta mena de pressions si no afecten el seu electorat. En realitat, es podia donar per suposat el silenci de la dreta en general. Però, i el silenci del PSOE? I el silenci dels nacionalistes amb proclamada vocació europea?
Acusats de chavistes, als ulls de la ciutadania els de Podem s’erigeixen, amb IU, en els més europeistes i els més solidaris de tot el ventall polític: és així com ho han de veure raonablement aquells ciutadans que varen percebre el xantatge als grecs com un avís a tota quanta gent està disposada a votar alguna proposta capaç d’impulsar un canvi de rumb suficient per recuperar l’esperança en una societat més justa.
Que tantes formacions polítiques no hagin rebutjat de pla l’escandalosa extorsió de la cúpula del sistema al poble grec ens obre els ulls a un panorama d’anquilosament general i d’impermeabilització de la majoria de partits. Tot plegat pot ampliar el grau de condescendència amb què molts ciutadans jutgen els excessos verbals -com la famosa casta - i altres excessos i mancances de Podem.
